dijous, 24 de maig de 2018

Care Santos ens parla d’Habitacions Tancades a la Biblioteca Elisenda de Montcada

Els usuaris del club del lectura xerren desprès de la tertúlia,  Habitacions Tancades ha estat una de les millors lectures d’aquest curs, poder-la compartir amb la seva autora ha estat un plus, diuen. I és cert. Care Santos, propera i amable ens ha descobert el procés creatiu de la novel·la, ens ha parlat de les seves filies (la Barcelona Modernista, especialment els catàlegs dels Siglo que col·leccionava, la novel·la històrica, la documentació, els llibres, l’art) i les seves fòbies.



Els documents  de l’interior són meus, diu, fa molts anys que col·leccionava records de tota mena del Siglo, del primer magatzem abans que es cremés,  m’agrada especialment el detall de la factura.  Els assistents parlen d’aquests detalls que fan de la edició una peça preciosa, i que els ha introduït molt més en el temps històric de la novel·la. M’agradava el Siglo i tard o d’hora havia de sortir en una novel·la, ens explica.


Ens parla de la documentació i dels procés que això comporta, perquè una novel·la sigui versemblant. Amadeu Lax  acaba sent tant creïble que la gent el cerca a la Viquipèdia. Una llibretera amiga meva, ens explica, va llegir les primeres còpies del llibre i em va trucar, aquesta família et denunciarà, deia, la Care Santos es va quedar inquieta un moment, i finalment va respondre: aquesta família no existeix. Però estava contenta, si podia enganyar una gran lectora com la seva amiga llibretera, és que havia fet bé la feina.
Ens parla dels personatges, rodons, molt profunds i molts psicològics, un escriptor ha de saber i llegir de psicologia, la profunditat dels seus personatges depèn d’això, ens explica.
Amadeu Lax i la seva doble cara, la d’artista, lluminós i famós que  atreu com arnes a tot hom, fins i tot la família, contrasta amb la cara fosca, amb psicopaties profundes que no sabem si venen d’una infantesa desarrelada, on es criat per la mainadera i on la mare, moderna i feminista no està gaire pels fills, com no estava cap d’aquelles dones  burgeses avançades al seu temps.
Maria Rosa Goladrons, una mare  absent, una dona  moderna,  forta i activa,  i una esposa molt enamorada, gaudirà de la vida, malgrat no acabar de concebre una relació d’estimació amb els seus fills.
Però el més interessant de la novel·la, com es creen aquestes habitacions tancades, protagonistes i narradores, guardant els records, i els secrets més foscos, que Care Santos, pàgina a pàgina ens obliga a obrir.  Les habitacions són  arquitectònicament, físicament, però també espiritualment una de les parts més importants de la novel·la.
I la pintura, aquest fil conductor que ens porta d’un capítol a l’altre, una de les seves filies.
Ens explica una altra anècdota. La primera versió del llibre la va llençar a les escombraries, però quan ho va explicar algun dels seus lectors habituals, va dir, home, deixa’ns-la veure abans no? I  va canviar d’idea. De la novel·la original no va quedar gaire, només part de la documentació ens explica, però al final va sortir. La gent respira alleugerida, hauria estat una llàstima que Habitacions tancades acabés a les escombraries. 
Finalment, després de moltes preguntes, i comentaris,  ens fa una recomanació d’altres lectures, d’una altra de les seves filies: la Barcelona del segle XIX i XX: La caiguda de les muralles, la creació de l’eixample i l’exposició universal i com això es deté amb la Guerra civil i la post guerra: això forma l’arc cronològic i històric de tres de les seves novel·les, L’aire que respires, Habitacions tancades i Desig de xocolata.  També varem parlar del darrer premi Nadal, Media vida, res a veure, amb les novel·les històriques amb que ens tenia habituats. Tot i així diu una usuària, Habitacions Tancades no va rebre cap premi, va tenir èxit per si mateixa, oi? Care Santos assenteix, si, i es va traduir a varis idiomes i  ara  es reedita amb edició de butxaca. Això vol dir que la novel·la és viva encara i això és molt bonic per a una escriptora.
La darrera pregunta, i la sèrie? Genial, quan me la van proposar, sabia pel director i el guionista amb els quals ja havia treballat, que seria un èxit, ens explica, però el món de la televisió és molt complicat, de seguida tot s’encareix, i no hi ha pressupost, jo no hagués ajuntat personatges com la Tatii i la Conxa, però el pressupost ho demanava i va estar una bona solució. De fet alguns canvis, reconeix   Care Santos, els van resoldre millor que jo al llibre!!! Quan  em varen dir de sortir a la escena final estava emocionada però tenia, por, deia, la vàrem repetir varis cops, perquè em quedava quieta com un estaquirot.

Al final una foto de grup, amb el club de lectura, Care Santos propera, amable  que ha compartit una llarga tarda amb nosaltres, somriu, amb uns lectors, els usuaris de la Biblioteca Elisenda de Montcada, actius i lectors, que celebren així el final del nostre curs de lectura, i que ja pregunten àvids per la lectura de setembre!









diumenge, 11 de març de 2018

Acte de Violència, de Manuel de Pedrolo, Any Pedrolo a la Biblioteca de la Roca




Aprofitem aquesta obra per recordar la biografia de Manuel de Pedrolo, un activista polític d'esquerres i independentista, però també defensor del paper de les dones en la nostra societat i molt crític en el món cultural, polític i religiós de la seva època. Aquest any s'aprofita en diverses editorials per recuperar algunes de les seves obres: Tigre de Paper ha recuperat ja Acte de violència i Tocats pel foc, i Orciny Pres va tenir la valentia de recuperar Procés de contradicció suficient, quan ningú recordava Pedrolo:
"Procés de contradicció suficient és una de les obres majors de Manuel de Pedrolo, emmarcada dintre d'un cicle de novel·les sobre els mites ancestrals que es completa amb Crucifeminació i Múltiples notícies de l'Edèn, i que ens presenta una versió diferent de la que estem acostumats de la figura del Diable" (Orciny Pressi Crucifeminació "en aquesta obra una crítica a la creació dels mites religiosos i a la manipulació que aquests pateixen en mans de les autoritats polítiques, eclesiàstiques i fins i tot mèdiques. Crucifeminació és una obra experimental que juga amb la forma i el contingut, que va més enllà dels gèneres i que posa de manifest la voluntat de l'autor d'explorar les diferents tècniques literàries per tal de dignificar la literatura catalana." (OrcinyPress)



I diem valentia perquè amb Orciny Pres no trobem només el Pedrolo negre, sinó també al reivindicatiu i distòpic.




I encara tindrem temps de veure més reedicions, alguna edició nova, i dos congressos sobre l'obra de l'autor durant tot aquest any i moltes altres activitats, amb el suport de la Fundació Pedrolo i de la mà de la seva filla Adalais, i la comissaria de l'Any Pedrolo, Anna Maria Vilallonga.



La novel·la agrada molt en general perquè per una banda és premonitòria als anys 60 del que passaria 15 anys després, i per altra perquè ens recorda molts moments actuals en moltes escenes. La vaga dels tramvies que va tenir lloc als anys 50 es recupera aquí per recordar-nos les grans accions del món sindical i laboral.



Un altre aspecte a destacar és com usa el llenguatge amb gran precisió, amb un vocabulari que sovint l'hem perdut, però que a l'hora no és sofisticat i elitista, si no llenguatge de carrer amb els que tots ens sentim molt immersos. La defensa de la llengua, sobretot de la llengua de la terra ferma, fou una altra de les lluites continuades de Manuel de Pedrolo que es pot percebre en tota la seva obra. La ciutat que mai és nomena però que tots podem intuir que és Barcelona, veiem que no parla xava, com es deia sovint si no una llengua de carrer, de pagès, però rica i polida.



A les usuàries els ha agradat especialment veure com la mirada de l'autor és avançada als seus temps i com és crític sense cap vel contra actituds homòfobes, o feminicides. Per altra banda han destacat les descripcions tan encertades de la societat que vol descriure i de com els diferents estaments socials es mouen dins dels seus estrats sense saber-ne sortir sovint com si tinguessin una bena als ulls.



Pel nostre usuari però l'obra té algunes carències, perquè vol parlar de molts temes, però es queda a la superfície i no parla dels fons dels problemes, de per què cal una lluita unitària contra la dictadura del Domina, de per què aquest jutge està acomboiat per tots els estaments de prestigi, ect. Pel nostre usuari, en Joan Sales parlant de temes similars, aprofundeix molt més en les causes d'aquests moments polítics i va molt més a les arrels del problema. Pel nostre usuari, potser escrivia molt, era un autor molt prolífic i no li donava temps de donar cos als temes de què parlava.



També han destacat l'estructura, mai centrada en un personatge, si no abastant tots els estrats socials, i tots els tipus de persones, de forma que ens dóna una sensació que podem percebre tota la ciutat en la seva immensitat sociològica, tot i que de vegades pot ser repetitiu i una mica superficial en alguns dels temes.



En general l'obra ha agradat molt, i la majoria d'usuàries que ja havien llegit altres llibres de Pedrolo, com Trajecte Final o El mecanoscrit del segon origen, estan molt interessades en les reedicions de les obres de Manuel de Pedrolo i si es podran trobar a les biblioteques aquestes reedicions.

dimarts, 6 de març de 2018

La cadira de les bruixes, lectura. Revista Inèdits

Les dames de la fantasi!

Aquesta setmana hem fet petits relats  inspirats  amb l'obra de Mari Shelley









dimarts, 27 de febrer de 2018

Les dames de la fantasia: Mary Shelley i Úrsula K Leguine

Aquests dies ens em dedicat alguns amics a jugar amb les dames de la fantasia i els microrelats.

Aquesta setmana passada Úrsula K. Leguine:


dissabte, 24 de febrer de 2018

BASES DE L'I CONCURS DE FANTASIA DE LA PLATAFORMA D'ADDICTES A l'ESCRIPTURA (PAE)

La PAE organitza un concurs de fantasia amb una categoria en català. Us passo un resum de les bases:
BASES DE L'I CONCURS DE FANTASIA DE LA PLATAFORMA D'ADDICTES A l'ESCRIPTURA (PAE)
1.- dues categories a concurs: una en llengua catalana i una altra en llengua castellana.
2.- Cada relat haurà de tenir una extensió compresa entre 1000 i 3000 paraules.
3.- El format serà en lletra Times New Roman, grandària 12, i interlineat de 1’5.
Temàtica:
Els relats hauran de situar-se dins del gènere de la fantasia, concretament en el subgènere d'espasa i bruixeria. El punt d'inici de cada relat serà l'entrada d'un bàrbar/a i un mag/a a una masmorra.

somos.pae@gmail.com, indicant en l'assumpte: “I CONCURSO FANTASIA PAE”

A fi de preservar l'anonimat dels participants, l'e-mail utilitzat per enviar els relats no ha de poder identificar-se amb l'autor.

Els escrits s'enviaran com a arxiu adjunt a l'e-mail. Al principi de cada relat es posarà el títol i pseudònim de l'autor. En un altre document adjunt s'afegirà la plica (amb les dades personals de l'autor: pseudònim utilitzat, nom complet, adreça postal, telèfon i adreça de correu electrònic). Tots dos documents es nomenaran amb el títol del relat. En el cas del relat en si, només el títol i, en el cas de la plica, el títol i a continuació la paraula “plica”.

El termini de presentació de relats finalitzarà el dia 15 de maig de 2018.


dimarts, 28 de novembre de 2017

La danza de la vida de Montse Baduell

Mai m'han agradat els anomenats llibres d'autoajuda, i encara menys, aquells que fan veure que no ho són, però al final resulta que si. No és el que busco quan llegeixo un llibre, per això quan la Montse Baduell em va demanar que llegís el seu llibre, li vaig advertir, que d'entrada no m'agradaria, i per tant podeu imaginar que el vaig llegir amb moltes reticències. I em va sorprendre, si, certament. Perquè és evident que té molts elements de l'autoajuda: allò que ajuda a superar la teva por, allò que et lliga a una vida saludable i equilibrada, físicament i psicològicament, ect, ect.



I és cert, La danza de la vida, té molts d'aquests elements, perquè l'autora a través d'experiències d'un grup de dones, ens enfronta als seus problemes de cada dia, i ens dóna claus per superar-los.
Així i tot el llibre em va decebre en un aspecte, semblava que el nexe en comú entre totes les dones, eren les danses àrabs, eren el fil conductor del llibre, el que unia a les dones, i el que els donava equilibri entre elles, i creava lligams d'amistat. Per això creia que el fet vital de la dansa, els seus orígens, quin significat tenen els seus moviments ect, seria més central en tota l'obra. I que aquest seria el punt de partida de l'autoajuda. Però no, no era així. La dansa era una excusa, per conèixer i trobar-se, però el que equilibrava a aquest grup de dones, i ajudava a resoldre el seu dia a dia era l'amistat, i les relacions entre dones, de diferents edats i circumstàncies.

I és aquí on el llibre de Montse Baduell destaca certament, perquè ha sabut molt bé en alguns dels casos perfilar psicològicament a aquestes dones, amb perfils tant com persones, com dones, amb les que et pots sentir clarament identificada. Perquè hi ha dones joves, o no tan joves, amb problemes professionals, o sentimentals, ect! És una novel·la trepidant amb moltes veus que permeten que qualsevol lector senti que alguna veu li crida. És un bon llibre coral.
Crec però que mentre algunes protagonistes estan ben perfilades, altres només són anotades... I per últim em sembla una pena no aprofitar millor el concepte filosòfic de la dansa oriental i com aquesta pot equilibrar i ajuda corporal i psicològicament, i ajuda en el dia a dia, de fet al final sembla que si el grup de dones és trobes per ballar Bollywood, el llibre funcionaria exactament igual, o sigui que només serveix com excusa.
 

Cal destacar la magnífica portada, de Ruz Il·lustra que és impactant i tanca el llibre en un cercle perfecte, de la bona interpretació que ha fet la il·lustradora! Un bon començament, per una autora novell, que tot i no acabar fent realment al final un llibre d'autoajuda, m'ha agradat molt més del que podria imaginar, segurament perquè al final, això fou el que ca passar, no era un llibre d'autoajuda, era un llibre de persones! La seva autora diu que li ha entrat el cuc de l'escriptura i aviat tindrem un nou projecte seu. Felicitats i endavant.