Niela i el revivent

Kazuo   Ishiguro  trenca molts clixés amb el seu llibre  El que  resta del dia, és un artesà de l'ús del llenguatge, i amb una estructura àgil i diferent, a través dels pensaments retrògrads i tristos d'un majordom a qui ja li resta poc de temps en la feina, i en la vida, ens mostra  vàries  dècades de la història d'Europa, a través dels seus ulls, tant dels personatges més senzills als més poderosos, i ens  dóna  lliçons de vida, que el mateix personatge no se sap aplicar. L'experiència i la memòria són dimonis que de vegades obren un abisme sota nostre i cal saber oblidar i mirar  endavant  i no viure sempre del passat. És una angoixa que apareix sovint en aquest autor en diferents formulacions. Les usuàries de Viu la lectura han gaudit molt de la lectura del darrer premi Nobel,  Kazuo   Isiguro  amb el llibre El que resta del dia. No han pogut però estar-se de ressaltar que tenien al cap els ac...

Aquest setembre hem llegit un dels autors més rellevants del segle XX, William  Golding , premi Nobel per tota la seva obra. És curiós perquè desperta en els seus lectors un sentiment ambivalent, sembla que primer estiguis llegint una obra per jovent, per llenguatge, personatges arquetípics, i argument lineal, però a mesura que vas llegint t'adones que el llibre és una enorme crítica social i humanista, que parteix de la idea de la innocència dels nens, i com la civilització els emmarca dins una gran estructura social, civilitzadora, que ens manté protegits, però quan perdem aquesta estructura, ens tornem al salvatgisme, sense remei. Golding  usa els personatges estereotipats per explicar com la nostra societat està continguda dins de les regles, usa el llenguatge simple i lineal, per apropar-nos a la realitat dels personatges, cada un estereotip, l'intel·ligent, el dictador, el psicòtic, el passional,  ect . Una societat on ningú té noms propis, en ...

Ressenya Balas de Sangre, de Manuel Martos Pérez Ediciones B Manuel Martos ens introdueix en diverses veus narratives des dels primers capítols, una des de Mèxic en primera persona d'un dels protagonistes, que ens apropa al món de la delinqüència organitzada entorn del món de la droga a Mèxic a través de Víctor Marquez. Aquest personatge ens apropa a la família i a la traïció dins de la família que implica als càrtels mafiosos i la rivalitat entre els diferents capos del Càrtel d'Heliodoro un dels homes més poderosos a Mèxic. Les seves peripècies per fugir d'aquest món i poder recuperar a la seva dona el porten de nou a Barcelona el seu lloc de naixement, un segon espai físic on tindrà lloc l'acció. Una altra veu narrativa és la de Lanero el policia d'Assumptes interns que es veu implicat en la investigació d'un gran cas criminals amb arrels a Mèxic i a Centre Europa, que sembla vinculat al tràfic d'obres d'art, en aquest cas de llibres de m...

Alan Smithee no salvó el mundo by Sergi Álvarez My rating: 5 of 5 stars Alan Smithee no salvó el mundo Pelis blockbuster dels anys 80, pelis de cinema negre dels anys 50, Bogard i Bacall, dones de bandera i dones que fan bandera, tots els tòpics i més que ens hem trobat a la nostra vida i que ens han conformat com persones, escriptors tronats amb bata i sabatilles, i un bitxet ben maco, amb ulls de pena, fiques tot plegat en un turmix i au! Ja tens el còctel ideal per sentir-te completament identificat amb tots els referents que fa servir en Sergi Álvarez, per riures d'ell, per riures de nosaltres, i amb nosaltres. Total, no pares de riure en tota l'estona. I atenció els peus de pàgina, perquè et pixes de riure! I compta amb les referències perquè et mores de riure, i vigileu amb els pensaments de l'escriptor, perquè et parteixes de riure... bé, en resum que no pares de riure. Bé, no vull dir més per por a no fer spoilers, però en Sergi Álvarez torna a fer-nos...

Crucifeminació by Manuel de Pedrolo My rating: 5 of 5 stars Crucifeminació em recorda un retaule, que estructura la realitat en visions diferents, la visió central sembla una orgia d’informació, una estructura feta de formigues que acudeixen cridades per l’olor dolça de la mel, de l'espectacle, i que van omplin la plaça al voltant del punt central, i on veus detalls, personatges que ressalten, unes formigues per sobre d’altres que tenen més cos, més presència, com si l’autor d’aquest corpus central fora un Botticelli, reflectint el seu infern particular o un Bosco reflectint el seu Jardí de les Delícies, perquè en aquest exercici meta literari i iconogràfic, hi ha horror i hi ha plaer, el plaer d’exercir el poder i saber que la resta de formigues no veu més enllà del que mostres. Un exercici de construir una crítica ferotge, orgiàstica contra els poders establers, a través d’una violència extrema, que l’home i la societat, els poders imperants exerceixen des de sempre sobre ...