Parlem de "Lo que resta del dia" a Viu la lectura de la Biblioteca de la Roca


Kazuo Ishiguro trenca molts clixés amb el seu llibre El que resta del dia, és un artesà de l'ús del llenguatge, i amb una estructura àgil i diferent, a través dels pensaments retrògrads i tristos d'un majordom a qui ja li resta poc de temps en la feina, i en la vida, ens mostra vàries dècades de la història d'Europa, a través dels seus ulls, tant dels personatges més senzills als més poderosos, i ens dóna lliçons de vida, que el mateix personatge no se sap aplicar. L'experiència i la memòria són dimonis que de vegades obren un abisme sota nostre i cal saber oblidar i mirar endavant i no viure sempre del passat. És una angoixa que apareix sovint en aquest autor en diferents formulacions.
Les usuàries de Viu la lectura han gaudit molt de la lectura del darrer premi Nobel, Kazuo Isiguro amb el llibre El que resta del dia. No han pogut però estar-se de ressaltar que tenien al cap els actors i el film. És un film tan bo, que no pots estar de comparar i posar cara als actors amb els personatges.
És un llibre trist i gris, pel nostre usuari perquè l'autor és delecta amb la literatura per sé i no parla d'experiències i coses viscudes, no té aquest autor un gran bagatge vital. És un autor que viu, segons el nostre usuari, en la seva càpsula vital literària i no surt d'aquí i per tant no pot tenir la vitalitat d'un Cervantes o un Txéjov. Per altres usuàries perquè ja el títol ho diu tot, són gent, sobre tot el narrador, que no tenen res a la vida, que els resta del dia, referint-se tant al fet de fer-se grans, com que la seva altra mesura de la responsabilitat i de la respectabilitat no els deixa res més que la feina i al final del dia, uns instant per fer una xocolata calenta.
Un dels temes però que es destaca és com els poderosos, els que tenen el poder executiu en qualsevol grau no els importa la gent, ni la seva servitud, de fet són invisibles, la classe pudent deprecia a la resta, diuen uns, altres diuen que és l'època i que els canvis socials són lents i tenen moments àlgids i la Segona Guerra Mundial fou un dels punts on es produeixen canvis arreu. Segurament, pensen, que no es pot generalitzar, però que la vida d'aquestes persones només viscuda a través dels seus senyors és trista i grisa i entenen els personatges que volen millorar, canviar de vida, viure en resum, encara que no sigui una veritable felicitat, però si emocions i passions.
Potser hauré d'aprendre del riure, diu al final el protagonista, i penses que finalment s'adona de com és de grisa la seva existència completament assignada a un senyor que al final no compleix les seves expectatives, però reblà, per servir millor al meu senyor. Un final decebedor, però natural, que flueix com cal. Al final la novel·la és una història de persones que cerquen un lloc en el món i el troben com poden.

Entrades populars d'aquest blog

Presentació interectiva de Catalunya Mítica

El Plagi. Sílvia Romero