Secc recomana un dels grans autors de la literatura: Manuel de Pedrolo. #AnyPedrolo2018

de setembre 28, 2018

Crucifeminació em recorda un retaule, que estructura la realitat en visions diferents, la visió central sembla una orgia d’informació, una estructura feta de formigues que acudeixen cridades per l’olor dolça de la mel, de l'espectacle, i que van omplin la plaça al voltant del punt central, i on veus detalls, personatges que ressalten, unes formigues per sobre d’altres que tenen més cos, més presència, com si l’autor d’aquest corpus central fora un Botticelli, reflectint el seu infern particular o un Bosco reflectint el seu Jardí de les Delícies, perquè en aquest exercici meta literari i iconogràfic, hi ha horror i hi ha plaer, el plaer d’exercir el poder i saber que la resta de formigues no veu més enllà del que mostres. Un exercici de construir una crítica ferotge, orgiàstica contra els poders establers, a través d’una violència extrema, que l’home i la societat, els poders imperants exerceixen des de sempre sobre la dona, la mare, la creadora, la identitat.

Aquesta part del retaule central és addictiu i obsessiu, segueixes a les formigues i no pots deixar de llegir, una línia, dos, deu, vint, fins omplir la pàgina, la plaça, el centre de formigues que acudeixen obsessivament incapaces de recular en un exercici d’explotació del que ens crida, el dolor, el canibalisme de l’anima a la que tots som incapaços de sostraure’ns. I després quan desapareix la mel, quan ja ens em menjat tot de l’altre, abandonem la carcassa buida, els ossos, sense cap recança i així tornem a abandonar filera per filera, en ordre, i amb simpatia, la plaça, el full, la lectura, fins que tornem a acabar en la primera línia de nou.

Però el retaule no esta conformat només per aquesta part tant absorbent que obnubila. Després hi ha més pintors, més veus, que amb una tècnica pròpia de la novel·la negra ens van destriant els fets, vistos des del poder i vistos des de la contra. Que ens permet veure com el poder ha construït un relat i ha dominat la narrativa, com es diu ara tant sovint, des de que l’home és home, veure que la mística de la religió està en mans dels homes i la pateixen les dones. I les dones aquí representen la humanitat, la vida, la societat, perquè cada part que Pedrolo construeix en aquest retaule és una forma transgressora i experimental de dir-nos qui és qui, al nostre món.

Parlem de distòpia perquè ens parla d’una societat futura, perquè transgredeix el temps i l’espai, però parla de nosaltres, i a mida que llegeixes et veus tant i tant immers en el nostre merder de món, que no pots deixar de veure de nou, l’infern de Dante, les figures retorçades de Boticelli, en cada espai de cada retaule, de cada mirada, i sentir fàstic i por, de nosaltres mateixos, aquestes formigues que mirem el que passa al centre de la plaça, al centre de la pàgina, i que no sols no ens indignem si no que gaudim de l’espectacle i l’aprovem perquè la idea que ens venen ens fa una mica més feliços amb la nostra lletjor.

Crec que Pedrolo deu ser un dels autors que més obres seves he llegit i cada una em deixa més esmaperduda que l’anterior, i trista, trista amb la pobresa de la nostra societat, i al·lucinada de la clarividència d’aquest autor, que hauria de ser de capçalera, i que ara amb l’any Pedrolo tot hom recorda, però que edicions acurades amb un treball de fons i de forma espectacular, com aquesta, ja va revigoritzar fa un bon temps. Ara tinc sobre la taula, Procés de contradicció suficient, que Orciny va publicar abans però que per coses de la vida jo llegiré després. Ambdues formen part de la trilogia dels Mites ancestrals, que completaria Múltiples notícies de l’Edèn, que espero ben aviat estigui també a les meves mans. He rellegit aquests darrers mesos Acte de Violència, Tocats pel foc, Bèsties de càrrega, i segueixo compulsivament, perquè Pedrolo és més i més, i més encara.

View all my reviews