Un mag de Terramar. El cercle es tanca! Darrer llibre de l'estiu. #EstiuCifiCat #BingoCifiCat
Un mag de Terramar
El Cicle de Terramar està compost
només per Un mag de Terramar (1968), Les tombes d'Atuan (1971) i La costa més
llunyana (1972), i anys més tard Tehanu (1990), Contes de Terramar (1999) i
L'altre vent (2001). Jo els havia llegit tots en castellà, i en concret Un mag de Terramar també en català, en la traducció de Madeleine Casas, alguns d'adolescent,
altres ja de més gran, i de fet diversos cops, i Esparver s'havia convertit en
un personatge de capçalera i Le Guin en una escriptora única que no he pogut
deixar mai de llegir des d'Un mag a Terramar.
Aquesta nova edició de Raig Verd
tan acurada, amb tota la col·lecció amb la mateixa iconografia i la traducció
tan ben portada m'ha portat a tenir els llibres duplicats i tornar a repetir de
nou la lectura, però no m'importa perquè el llibre s'ho val.
El llibre ens narra el viatge iniciàtic de l'Esparver, en Ged, fins a ser el més gran fetiller i Arximag de Terramar. L'aparició de l'escola de mags de Terramar ha estat clarament un referent per Harry Potter, tot i el tarannà, molt fosc i potser no gens juvenil del cicle de Terramar, encara que a Leguin li demanaren fer novel·les per gent jove, però les etiquetes són bones si fan que la gent jove llegeixi una gran obra, i en canvi son un destorb si fan que altres lectors s'allunyin perquè pensin que és una obra juvenil. I no és així en cap cas. Es un llibre d'aprenentatge, d'afrontar allò que ens fa por, i de lluitar fins al final.
El més important de Terramar, i
de moltes obres de Le Guin serà la paraula, i com nominar les coses, i l'autora
juga amb el llenguatge, i com aquest et dona la identitat, i aquesta serà una
línia cabdal a totes les seves obres, i aquí a demés són la columna vertebral
del sistema màgic, doncs saber el nom veritable de les paraules et dona poder
sobre elles: "La màgia, el poder, l'essència de l'ésser humà està en la
paraula. La capacitat de conèixer, de donar nom, de saber l'essència de l'altre
és el que dona poder, cosa que permet dominar a l'altre, cosa que permet fer
màgia. De fet el creador és el primer a donar nom a totes les coses, el món es
creà en ser nominat."
La mirada sociològica i
antropològica de Leguin funciona com un mirall a la nostra societat que ens
permet llegir entre línies una crítica important al nostre orgull i la nostra
incapacitat de pensar en la comunitat abans d'en nosaltres mateixos.
L'autora explica en l'epíleg que quan va crear el personatge
del Ged no tenia clar fer una novel·la de gent jove, però al final va pensar si
fins ara s'ha explicat històries de mags com Merlí o Gandalf, aquests algun cop
també devien ser joves, no? I com va ser el seu camí fins a ser els grans mags
de les llegendes? Però en aquell moment no es va plantejar que la màgia no fos
cosa d'homes, de fet les dones tenen poc paper en la màgia i en la fantasia i
tot i que Ursula K. Le Guin no reconeix que no va canviar el paper de la dona a
Un mag de Terramar, on les dones seguien sent bruixes, i tenint papers sovint
foscos o poc rellevants, el que sí que no apareix és la damisel·la a qui el mag
heroi ha de salvar i són dones actives i capaces, però el gran mag protagonista
acaba sent un noi. Un altre paràmetre, aquest totalment conscient, però que en
els anys 60 Leguin va intentar transmetre, i canviar és que el seu protagonista
no fos el senyoro blanc preponderant, i ho feu de forma poc sorollosa, de
manera que si no estàs atent potser no és fins a mitja novel·la que no t'adones
que Ged no és blanc i que la majoria de personatges no ho són, són de pell
bruna o negres, i que precisament els personatges més negatius, són els únics
blancs. Ho va fer exprés, però no prou evident perquè ningú deixes de llegir el
seu llibre abans d'adonar-se. Le Guin ha estat sempre combativa, amb la paraula,
i amb els seus llibres, i una altra cosa que no apareix a Terramar és la
guerra. Ged lluita contra si mateix, contra la seva identitat, ha de
conèixer-se i fer el camí d'aprenentatge contra el seu orgull i les seves
febleses, però no apareixen conflictes notables ni cap guerra. Per Le Guin, si
les coses cal solucionar-les amb la violència en lloc d'amb la paraula, potser
cal pensar-se escriure d'una altra manera.
