El viatge de l'Àbsolom, nova lectura del #RepteIctineu

El viatge de l'Àbsolom                                                         
 

El viatge de l'Àbsolom, és aquest any una de les primeres novel·les de Cristina Rodrigo que entra en el #RepteIctineu. La Cristina ens porta una novel·la amb intencionalitat de fer-nos passar una bona estona i entretenir-nos. Un tipus de literatura fantàstica que necessitem en català, i que necessitem molt, per normalitzar la nostra literatura, i que la Cristina Rodrigo aconsegueix de totes, totes, malgrat que hi ha algunes coses millorables.

l'Àbsolom, un adolescent, que no sap gaire del seu passat, i que sempre ha de donar explicacions del seu nom, viu a una Barcelona i un Terol amb portals màgics que ens porten a un espai màgic, on els mites i les llegendes l'envolten i formen part d'ell, i així comença aquest viatge, que el noi, en sortir de l'institut i conèixer la Lídia, mai no hagués imaginat. Però quan bèsties inimaginables els comencen a perseguir pels carrers de Terol i l’única solució és travessar el portal cap dels dos nois dubtarà ni un instant. I a l'altre costat s'inicia un viatge iniciàtic.

És una trama típica de la literatura èpica fantàstica, però ben tramada per Cristina Rodríguez: un noi que des de la seva vida convencional es troba amb un canvi imprevist que fa iniciar el seu camí predestinat, marcat des del naixement. La guerra de deus que centra la trama, i el cercle de predestinats a aturar la pujada de la maldat m'ha recordat algunes obres del gènere com "L'Era dels cinc deus" de Trudy Carnavan o "L'espada de la veritat" Terry Goodkin.

L'autora fa servir un llenguatge ràpid, i viu que ens fa sentir immediatament atrapats per la trama i absorbits per l'Àbsolom i la Lídia, els dos protagonistes, per la qual cosa la lectura es fa ràpida i ens porta cap al final. Tot i això la trama corre massa, passen massa coses, i els pobres adolescents, com sovint passa amb aquestes històries no tenen gens de temps per reflexionar i per mi és un punt en contra, perquè hi ha massa coses que passen a l'hora i que m'entorpeixen el seguiment de tots els esdeveniments, us ho explico tot seguit.

Hi ha alguns aspectes que he trobat un pèl forçats, bé de fet molt forçats. La trama acaba formant part no d'una llegenda iniciàtica... sinó de 4 o 5 llegendes, que s'entortolliguen…. que si ara una llegenda d'on ve el protagonista, una altra llegenda per on ve l'espasa, ara un altre d'on venen o d'on surten els deus... ve, si, potser si, si fos una sèrie, i cada setmana ens dones un capítol, però en un sol volum, tenim masses dades en poques pàgines.

Bé, que igual una sola llegenda... que s'anés descobrint a poc a poc les dades i donés accés a més informació hagués estat més comprensible, que no tantes llegendes que semblen lligades i deslligades a l'hora. Així i tot, Cristina no deixa cap fil per filar, i la xarxa no està foradada, no perdreu cap aspecte de la trama, no, no es tracta d'això. Només, que en un moment donat, dona sensació d'una mica de confusió.

Per altra banda ja sabem que aquest tipus de novel·les fantàstiques els protagonistes que són persones normals, de sobte es veuen abocats a successos extraordinaris i són capaços de tot, però vaja, que els protagonistes ja lluiten com verdaders espadatxins, als primers compassos, als carrers de Terol. Després Cristina, ens dona elements temporals i màgics per anar donant creixement als personatges, però així i tot, vaja, que la gent no aprenem a fer servir les espases per art de màgia, mai millor dit.

Els personatges principals, la Lídia (que per mi és la millor) i l'Àbsolom, haurien d'estar més ben perfilats als primers capítols, i la seva relació que es dona com per sabuda immediatament, com si també estigués predestinada (fins i tot l'Àbsolom ho pensa algun cop) potser caldria que tingués una mica més de rerefons. Potser, li manca una mica més de profunditat i menys rapidesa. És una novel·la de molta acció i aventura que s'atura molt poc en la psicologia dels personatges, i com que els dos protagonistes els trobo molt potents m'ha faltat aquesta part. Jo crec que estaria bé aturar-se una mica més.

Per altra banda la màgia està envoltant a tots els personatges, i sembla com si tingués diferents cercles de poder i capacitat, i que cadascun dels personatges han d'accedir a aquests poders a través de les seves relacions amb els déus (per això m'ha recordat a Carnavan) però les regles del joc respecte a la màgia no m'han quedat clares, i l'Àbsolom les utilitza a vegades com vol, sense cap explicació, com si fos omnipotent, però després, sembla que té moltes mancances. M'ha semblat que el sistema màgic i la relació entre cada divinitat li faltava una mica d’acabar-ho de treballar. Tot i això m'ha agradat molt un aspecte de l'Àbsolom que li critiquen, que fa servir la màgia com si fos el millor del món, sense preguntar, i la resta diu, ei... que això és la meva intimitat... que tal si respectes els meus drets. I si, això és un aspecte que mai es té en compte en les novel·les fantàstiques, perquè la màgia sembla tant i tan bona, que com t'has de negar? Així que bravo, aquí, un punt molt a favor.

Però aquests aspectes que us he destacat, que a mi m'han aturat una mica, en realitat, és així, només una mica, perquè de fet he llegit el llibre en dos dies, si... dos dies. Perquè quan comences no pots parar, és una novel·la plena d'aventures, plena d'acció i que et porta fins al final com si res, així que nois, noies, aquí teniu una nova recomanació que dins de poc tindreu en les meves #LecturesdEstiu!