Cròniques de la mort d’un cervell II
Mala
gente
que camina de Benjamín
Prado
"[...] Mira hijo, las guerras son un espanto y en ellas casi nadie es inocente.
- Eso es absurdo. Los inocentes son todos los que mandan al cementerio a la cárcel o al exilio los militares sediciosos y sus aliados." Pàg 74
"[...] Mira hijo, las guerras son un espanto y en ellas casi nadie es inocente.
- Eso es absurdo. Los inocentes son todos los que mandan al cementerio a la cárcel o al exilio los militares sediciosos y sus aliados." Pàg 74
La meva mare explicava que durant la guerra civil i quan va acabar, allà per terres de Castella, on vivia ella i el seu germà amb la seva mare, gairebé cada dia veien desaparèixer algú, trobar-lo mort a boca de canó a l’era del costat, o apallissat, o simplement desaparegut, perquè algú del poble l’havia delatat com a rojo o sedicioso. Ella i la seva família se’n van lliurar perquè tenien algun familiar a l’exèrcit o a la falange, que va parlar en el seu favor, però això els deslliurà de la mort, no de què els titllessin de rojos... La meva mare explicava amb ràbia com els havien rapat al zero, els havien cosit una R de rojos a la bata, i els havien fet veure oli de ricí per netejar la merda que portaven dins. La ràbia del seu record contrastava en la innocència de la seva edat, perquè encara que mai em va dir exactament quan varen passar els fets, pel que explicava era entre el 36 i el 38 quan ella tenia 8 o 10 anys.
Era un
relat que, com molts d’altres de la meva mare, del meu pare i dels meus germans
grans sobre el conflicte i la repressió posterior, es quedaven dins meu, no oblidats però si
potser aturats per un entorn que convidava a l’oblit en nom de la transició i
de les polítiques de reconciliació.
Fa cosa d’un any amb la lectura de El fil de plata de Lluís –Anton Baulenes, una escena molt similar protagonitzada per una dona de Reus, a qui acusaven de Roja públicament i la denigraven i rapaven al zero, va ser per mi el detonant de la reflexió, d’aquest cervell adormit, que tants cops deixem en stand by i ens oblidem del que tenim dins.
Em
va fer adonar
de com era de terrible aquella experiència que ens havia explicat ma mare, que
tots preníem com una anècdota més, i que fins i tot dubtàvem de la veracitat en
tots els seus termes, donat que el record d’una nena de 8 anys podia estar molt
desvirtuat... I tanmateix veure aquella mateixa escena plasmada amb un llibre
en una dona adulta, em va fer adonar no només de com n’era de real
l'experiència de la meva mare, sinó com n’era de terrible. Avui dia tenim fills
que viuen en cotó fluix, i una mala paraula d’un company o d’un professor ens
fa portar-los al psicòleg per veure com els afectarà, i ara jo em preguntava
com ma mare podia haver crescut, haver entomat la vida, com podia pintar
aquells quadres de gran bellesa i de colors vius i frescos, partint de la ràbia
d’aquells records tan terribles?
Ahir
en la lectura d’un altre llibre sobre la nostra memòria històrica vaig sentir
que algunes neurones que encara no estan mortes del tot reviscolaven en la
ràbia de la injustícia:
Pàg 309 Mala gente que camina
“Pero no era solo dentro de las cárceles donde ocurrían esos sucesos. Muchas mujeres, familiares de republicanos, eran castigadas en público, les hacían beber aceite de ricino ”para que con el laxante arrojaran el comunismo del cuerpo”, y se paseaban por las calles con el cráneo rapado y un cartel en la espalda que decía: Roja”
Era una descripció tan exacta del que ma mare m’explicava d'ençà que era ben petita, que per un moment vaig sentir una ràbia intensa contra aquest cervell que es mort i oblida.
Cada
dia veiem a la tele la mort de nens en conflictes llunyans, violacions, escenes
terribles de dolor i ràbia, a les que estem ja tan
acostumats que ni tan sols ens esfereeixen. Sovint em demano si el cervell
social que tots portem dins l’han matat aquells qui volen que oblidem o el
nostre aburgesament que ens permet separar el que està a milers de quilòmetres
de nosaltres.
Diuen
que la història és cíclica, fins i tot amb una precisió matemàtica, però com
deia l’autor de Farenhait
451 només nosaltres, recordant els nostres errors, farem que l’au
fènix de l’horror cada cop es repeteixi menys.
Cròniques de la mort d’un cervell II
Granyena
de les Garrigues, 1 d’agost del 2014