La Marca del Meridiano, Lorenzo Silva. Premi Planeta 2012
Alícia Gili Abad
Bevilacqua y
Chamorro, són d’aquells personatges que t’atrapen des de la primera pàgina,
l’atractiu dels personatges, però sobretot
del continuat duel de personalitats. Típica fórmula de moltes parelles
detectivesques de la novel·la negra, que Silva ha portat un punt més enllà,
caracteritzant amb mestria els dos
Guàrdies amb el caràcter modern de la novel·la negra sense oblidar els
atavismes propis de país, del cos policial, i del caràcter propi de cadascun
dels personatges.
La majoria de
nosaltres segurament ja coneixíem a Bevilacqua y Chamorro, o Vila, per aquells que les llengües se’ls
donen malament i els costa massa pronunciar dues consonants seguides, perquè
des del El lejano país de los estanques del 98, aquests personatges han fet
un llarg recorregut.
Bevilacqua ens parla en primera persona, amb
una tècnica narrativa directa i clara, sense flashbacks ni gaires salts
temporals de la brigada d’investigació
criminal central i de les seves tècniques bassades en un model ètic, i un
recorregut històric que és hereu de la història d’Espanya des del segle XIX,
però alhora un cos policial amb tècniques modernes que poden rivalitzar amb
qualsevol sèrie policíaca americana [pàg 296]. I tanmateix amb una clara aposta
per descriure amb claredat el nostre sistema judicial i policial, molt diferent
del que ens tenen acostumades les tradicions anglosaxones de la novel·la negra.
[pàg 291]
Una de les
principals característiques de les seves novel·les és però, que l’argument
policial és de fet només una excusa per desentortolligar petites històries al
darrere que són la verdadera raó de ser dels seus llibres: En el cas de La Marca del Meridiano, la trama
de corrupció policial, però també de les màfies de prostitució, de la crisi
política, social, i econòmica que a travessa aquest país són el rerefons,
d’aquesta novel·la que seguint la tradició americana de la novel·la negra de
caràcter social, no deixa cap sense esberlar. 
Però la veritable
identitat d’aquest llibre té molt a veure amb el seu autor, un home que és
confessa madrileny intermitent i foraster a Catalunya, un dels seus llocs
geogràfics vitals, i amb el títol, La
marca del meridiano, aquest meridià
inventat, arbitrari, que ens divideix geogràficament, però que mostra
moltes altres divisions, personals,
socials i culturals. La divisió entre orient i occident, la divisió entre la
Catalunya marítima i lluminosa, i la
Castellà dura i orgullosa. Però també la divisió personal, el meridià que tots
tenim i que podem o no creuar, entre el bé, i el mal, l’ètica i la corrupció,
la nostra vida i la dels altres.
Silva ens mostra en
aquesta novel·la dos mons, dues cultures, separades per un meridià arbitrari,
però també per una concepció de vida: l’orient, que mira al mar, a les cultures
clàssiques de més enllà del mar, i l’occident que mira els boscos i muntanyes,
que mira la tradició. Dos mons que comparteixen molt, i que sovint no miren res
més que el que els separa. Sílva intentà
recordar en el seu llibre que aquests dos móns poden conviure des del respecte
i que els ponts sempre es poden tornar a crear. [pàg 398]
Per recrear aquesta
separació d’estructures de pensament, culturals i socials, utilitza un recurs
de la novel·la policíaca que ens té molt acostumats els films americans: el xoc
de jurisdiccions entre cossos policials,
el que a una peli americana són el FBI i el xerif local, aquí són la Guàrdia
Civil, i els Mossos d’Esquadra. O sigui, Silva usa de nou un entramat policial
com excusa per mostrar-nos una realitat
actual a casa nostra.
He de dir però que
en aquest cas, he trobat que la novel·la malgrat haver rebut el Premi Planeta
2012 ( o potser precisament per això) es centra massa en l’exaltació d’un cos
policial, i en les anècdotes de vegades una mica tendencioses, tot i ser reals,
entre el castís folklòric i el català de la seva, i li manca una mica més del
pensament profund i centrat que ens deixa anar Bevilacqua a través de les seves
cites de llibres i els records de les seves cançons o films [Melville, pàg 272,
Kubrik pàg 239]
“-Mossos, por suerte tengo un amigo allí.
-Ya lo dice el refrán: hasta en el infierno- recordó.
-Son majos, hombre. Y este es buen poli. Comprobado” pàg 302
Una cosa si m’ha
agradat, la imatge de l’arc, la representació fugissera del meridià inventat,
en una autopista, de nit, lluminós, separant, distingint orient d’occident...
sempre m’ha agradat més orient, pel que té de sibil·lí, pel que té de
llenguatges, de musicalitat, de clàssic,
des de Mesopotàmia i l’Indus a Grècia i Roma, de Mediterrani, de Sol Ixent...
Pensar en Catalunya com a part d’aquest orient, contraposat a l’ occident,
colonial, mediàtic, globalitzador, impositiu culturalment i socialment,
anglòfon, és una imatge poètica i bonica que ens regala Lorenzo de Silva a tots
nosaltres.
“Cuando abrí los ojos, vi un
indicador que avisaba de la proximidad del meridiano de Greenwich. A tres mil
metros, anunciaba. Minuto y medio más tarde lo cruzábamos. Habían construido
sobre la autopista un arco de color claro que sobrevolaba de extremo a extremo,
para señalar el punto exacto por el que pasaba aquella divisoria imaginaria
entre el oriente y el occidente. Nunca lo había pensado: aparte de otras cosas,
Barcelona y Madrid los separaba esa línea que venía a situarlas en distintos
hemisferios y les asignaba coordenadas opuestas. Mire mi pantalla del GPS,
donde ahora mandaba la E en lugar de la W” pàg 154
