dimecres, 8 d’octubre de 2014

La Marca del Meridiano, Lorenzo Silva. Premi Planeta 2012, a Montcada el proper 7 d'octubre




La Marca del Meridiano, Lorenzo Silva. Premi Planeta 2012
Alícia Gili Abad
Bevilacqua y Chamorro, són d’aquells personatges que t’atrapen des de la primera pàgina, l’atractiu dels  personatges, però sobretot del continuat duel de personalitats. Típica fórmula de moltes parelles detectivesques de la novel·la negra, que Silva ha portat un punt més enllà, caracteritzant   amb mestria els dos Guàrdies amb el caràcter modern de la novel·la negra sense oblidar els atavismes propis de país, del cos policial, i del caràcter propi de cadascun dels personatges.  

La majoria de nosaltres segurament ja coneixíem a Bevilacqua y Chamorro,  o Vila, per aquells que les llengües se’ls donen malament i els costa massa pronunciar dues consonants seguides, perquè des del  El lejano país de los estanques del 98, aquests personatges han fet un llarg  recorregut.


Bevilacqua ens parla en primera persona, amb una tècnica narrativa directa i clara, sense flashbacks ni gaires salts temporals  de la brigada d’investigació criminal central i de les seves tècniques bassades en un model ètic, i un recorregut històric que és hereu de la història d’Espanya des del segle XIX, però alhora un cos policial amb tècniques modernes que poden rivalitzar amb qualsevol sèrie policíaca americana [pàg 296]. I tanmateix amb una clara aposta per descriure amb claredat el nostre sistema judicial i policial, molt diferent del que ens tenen acostumades les tradicions anglosaxones de la novel·la negra. [pàg 291]
Una de les principals característiques de les seves novel·les és però, que l’argument policial és de fet només una excusa per desentortolligar petites històries al darrere que són la verdadera raó de ser dels seus llibres:  En el cas de La Marca del Meridiano, la trama de corrupció policial, però també de les màfies de prostitució, de la crisi política, social, i econòmica que a travessa aquest país són el rerefons, d’aquesta novel·la que seguint la tradició americana de la novel·la negra de caràcter social, no deixa cap sense esberlar.
Però la veritable identitat d’aquest llibre té molt a veure amb el seu autor, un home que és confessa madrileny intermitent i foraster a Catalunya, un dels seus llocs geogràfics vitals, i amb el títol, La marca del meridiano, aquest meridià  inventat, arbitrari, que ens divideix geogràficament, però que mostra moltes  altres divisions, personals, socials i culturals. La divisió entre orient i occident, la divisió entre la Catalunya marítima i lluminosa,  i la Castellà dura i orgullosa. Però també la divisió personal, el meridià que tots tenim i que podem o no creuar, entre el bé, i el mal, l’ètica i la corrupció, la nostra vida i la dels altres.
Silva ens mostra en aquesta novel·la dos mons, dues cultures, separades per un meridià arbitrari, però també per una concepció de vida: l’orient, que mira al mar, a les cultures clàssiques de més enllà del mar, i l’occident que mira els boscos i muntanyes, que mira la tradició. Dos mons que comparteixen molt, i que sovint no miren res més que el que els  separa. Sílva intentà recordar en el seu llibre que aquests dos móns poden conviure des del respecte i que els ponts sempre es poden tornar a crear. [pàg 398]
Per recrear aquesta separació d’estructures de pensament, culturals i socials, utilitza un recurs de la novel·la policíaca que ens té molt acostumats els films americans: el xoc de jurisdiccions entre cossos policials,  el que a una peli americana són el FBI i el xerif local, aquí són la Guàrdia Civil, i els Mossos d’Esquadra. O sigui, Silva usa de nou un entramat policial com excusa  per mostrar-nos una realitat actual a casa nostra.
He de dir però que en aquest cas, he trobat que la novel·la malgrat haver rebut el Premi Planeta 2012 ( o potser precisament per això) es centra massa en l’exaltació d’un cos policial, i en les anècdotes de vegades una mica tendencioses, tot i ser reals, entre el castís folklòric i el català de la seva, i li manca una mica més del pensament profund i centrat que ens deixa anar Bevilacqua a través de les seves cites de llibres i els records de les seves cançons o films [Melville, pàg 272, Kubrik  pàg 239]
“-Mossos, por suerte tengo un amigo allí.
-Ya lo dice el refrán: hasta en el infierno- recordó.
-Son majos, hombre. Y este es buen poli. Comprobado” pàg 302
Una cosa si m’ha agradat, la imatge de l’arc, la representació fugissera del meridià inventat, en una autopista, de nit, lluminós, separant, distingint orient d’occident... sempre m’ha agradat més orient, pel que té de sibil·lí, pel que té de llenguatges, de musicalitat,  de clàssic, des de Mesopotàmia i l’Indus a Grècia i Roma, de Mediterrani, de Sol Ixent... Pensar en Catalunya com a part d’aquest orient, contraposat a l’ occident, colonial, mediàtic, globalitzador, impositiu culturalment i socialment, anglòfon, és una imatge poètica i bonica que ens regala Lorenzo de Silva a tots nosaltres.

“Cuando abrí los ojos, vi un indicador que avisaba de la proximidad del meridiano de Greenwich. A tres mil metros, anunciaba. Minuto y medio más tarde lo cruzábamos. Habían construido sobre la autopista un arco de color claro que sobrevolaba de extremo a extremo, para señalar el punto exacto por el que pasaba aquella divisoria imaginaria entre el oriente y el occidente. Nunca lo había pensado: aparte de otras cosas, Barcelona y Madrid los separaba esa línea que venía a situarlas en distintos hemisferios y les asignaba coordenadas opuestas. Mire mi pantalla del GPS, donde ahora mandaba la E en lugar de la W” pàg 154