L'Estiu que comença a la Biblioteca de les Franqueses

L’Estiu que comença,

Petites històries farcides d’humanitat configuren una gran novel·la

Alícia Gili Abad, Biblioteca de les Franqueses, avui  dia 2 d'octubre amb Sílvia Soler

“La violeta es va afanyar  a explicar a en Gerard que aquell brindis que acabava de proposar la Júlia era “el tradicional de la nit de Sant Joan” i la Júlia es va emocionar estúpidament veient com els costums esdevenen tradicionals i com s’hereten igual que s’hereten els llibres i les cases”

@eowin32002 #tertuliesespaisdelectura

Qui no ha tingut una amiga inseparable  des de la infància que ha volgut compartir  amb la família? Qui no té una nit de Sant Joan, un cap d’any, un aniversari, o el primer dia d’hivern on es reuneixen família i amics, i tradicionalment els records  dels grans i les noves experiències dels petits es barregen en encontres plens de riures, pors, tendreses, gelosies i fins i tot dolor? Qui no ha perdut un familiar o amic on el vuit de la pèrdua sembla un forat impossible de sorgir?

De tot això ens parla Sílvia Soler a l’Estiu que comença, com ja ho havia fet a Petons de diumenge. De coses tan quotidianes, tan familiars, de sentiments tan propers, que el lector se sent atrapat per la història amb la qual s’identifica.

Amb un llenguatge proper, ric i suau, i amb una trama ben lligada, ràpida de llegir, encara que pausada en els fets que ens transmet,  que ens indica el pas del temps a cada inici de capítol amb una efemèride de l’any en curs o amb la banda sonora d’un temps, on passa ben poca cosa i a l’hora passa de tot.

 Sílvia Soler ens parla de dues famílies, agermanades des de la infància de dues nenes i del pas natural del temps, on l’amor, l’amistat i la mort conformen a parts iguals la psicologia de cada un dels personatges.

Com ella mateixa diu l’univers que l’interessa és el món de la família  i els sentiments i les relacions que l’envolten:

“[….]Si, aquest és el terreny on em sento còmoda i m’agradaria continuar aprofundint en aquest mateix àmbit. També com a lectora els meus gustos van per aquí.”

A vegades el que hom diu el dia de la teva mort, és el que t’ha definit realment en vida, i Sílvia Soler aprofita aquest moment, el moment de la mort, per fer un retrat psicològic de cadascun dels personatges protagonistes de l’obra, perquè és el moment que ens defineix com persones els que moren i els que quedem:

“—La meva mare—va començar— deia sovint que la Roser era la seva germana bessona. No deia “la meva ànima bessona”, deia “la meva germana bessona”. Perquè és així com és sentia[...] pàg 45

L’Andreu i la Julia, els dos protagonistes, que conformen aquest univers familiar i d’amistat, estan marcats abans de néixer, el dia que varen néixer, uns pocs dies abans i el mateix dia de la revetlla de Sant Joan, i pel dia que varen patir la tragèdia junts de perdre a les seves mares.  És aquest fil tènue del destí, que ambdós semblen voler doblegar però que els retorna un cop i un altre el que els lligarà de per vida, a ells i a les seves famílies.

El llibre m’ha agradat, m’agraden els protagonistes, la dolçor dels sentiments, el realisme dels egoismes i les gelosies, però sobretot m’han agradat aquestes figures tan poètiques amb què la Sílvia Soler ens defineix els sentiments:

“Entre ells dos creix, davant  de desenes d’ulls tafaners, un globus gasós i lumínic, que s’eixamplava i s’encongia, resplendent i a poc a poc s’anava espessint[...]” pàg 68

O les descripcions de l’entorn, dolces i exactes, que et fan sentir com si poguessis veure les cales, la casa de la platja, o els primers dies d’estiu:

“El sol del mes de juny havia fet esclatar el jardí. L’allium exhibia les seves esferes rosades i les abelles i els borinots rondaven la blavor de l’espígol i el groc de l’herba de Sant Joan.”

O com podem copsar els sentiments terribles, de ràbia, dolor, pena que la mort et porta al cor:

“La Selma va veure baixar la ràbia,  davant dels seus ulls i ja no podia veure el que havia al darrere. Ràbia perquè era jove, perquè tenia tres fills  petits i no volia deixar-los. Una ràbia sorda, ferotge, que s’assemblava a la fúria, a la ira fins i tot a la violència.” Pàg 117

L’Estiu que comença és un llibre ple d’amistat, de família i de tendresa, però també de reflexió sobre la mort i sobre la vida i com el més difícil és guardar l’equilibri entre aquestes dues veritats inalterables:

“Quina era la fórmula  per conciliar el record i l’oblit, o el que és el mateix, el dolç habitacle de la nostàlgia amb l’irrefrenable impuls de la supervivència? Pàg 133