Les dames de la fantasi!

Aquesta setmana hem fet petits relats  inspirats  amb l'obra de Mari Shelley









Entrades populars d'aquest blog

Cròniques de la mort d’un cervell II

Mala gente que camina de Benjamín Prado "[...] Mira hijo , las guerras son un espanto y en ellas casi nadie es inocente . - Eso es absurdo . Los inocentes son todos los que mandan al cementerio a la cárcel o al exilio los militares sediciosos y sus aliados . " Pàg 74 La meva mare explicava que durant la guerra civil i quan va acabar, allà per terres de Castella, on vivia ella i el seu germà amb la seva mare, gairebé cada dia veien desaparèixer algú, trobar-lo mort a boca de canó a l’era del costat, o apallissat, o simplement desaparegut, perquè algú del poble l’havia delatat com a rojo o sedicioso . Ella i la seva família se’n van lliurar perquè tenien algun familiar a l’exèrcit o a la falange, que va parlar en el seu favor, però això els deslliurà de la mort, no de què els titllessin de rojos... La meva mare explicava amb ràbia com els havien rapat al zero, els havien cosit una R de rojos a la bata, i els havien fet veure oli de ricí per n...
Més informació

Cròniques de la mort d'un cervell I

La certitud de la solitud és més gran quan veus que mai arribaràs a conèixer ningú, que ets un estrany pels qui t'envolten, que parlen un llenguatge incomprensible, com una enrevessada torre de babel de la teva vida. Fills, amics, companys, són transparents, més enllà de tota comprensió. No existeix res entre les parets anímiques dels altres, i tot allò que significa alguna cosa per tu. I mai, mai trobes ningú amic, ningú amb un contacte durador, que et digui, noi, tens raó, encara que sigui només per una vegada, noi, i tant que tens raó, això funciona així. Sap tant de greu estar sempre equivocat! Es necessita algú que t'acarona l'ànima, que et dóna vigor, que alimenta el teu somriure, que acosta la mà al teu cervell. Els revolts d'aquest cervell que cada dia és més fosc, cada dia amb menys capacitat de resistir una existència fútil, cada cop més mort, cada cop amb menys capacitat de reaccionar... Un cervell que mort, cèl·lula a cèl·lula, neurona a neuro...
Més informació

Cròniques de la mort d'n cervell III: La iconografia dels símbols, iconologia d'una identitat

Imatge
El meu pare em va ensenyar que els símbols eren importants, perquè eren part de la teva identitat, et definien, i definien el món que t’envoltava.   La iconografia dels símbols era part de la seva feina, en una impremta, on    havia començat netejat   caixes de tipografies   i va acabar sent corrector d’edicions com la Col·lecció Bernat Metge.   Ja era ben petita quan em portava un dissabte a la feina on anava a fer hores extres, i m’ensenyava aquelles peces de ferro que representaven lletres. “Veus, això és la iconografia dels símbols, em deia, mostrant-me les caixes on componien les pagines.“ Jo no l’entenia gens.   Tampoc entenia com el meu pare, agnòstic fins la medul·la celebrava cada any els nadals. “Per Nadal cada ovella al seu corral, deia, el Nadal és la família” Després vaig aprendre molt més dels símbols, alguns sense voler, quan vaig haver d’anar a veure a mà germana en un calabós de Via Laietana,   o quan la policia ...
Més informació