Catalunya mítica, una de freda i una de calenta!!!
Catalunya mítica
Relats fantàstics inspirats en la mitologia catalana
Orciny Press,
Tar núm
3
Portada
de Pol Abran/
Branca Studio
Editor
Hugo
Camacho
Ressenya d'Alícia Gili Abad, @eowin32002, #tertuliesespaisdelectura
Quan vaig llegir la proposta d'Hugo Camacho des d'Orciny Press d'una crida per seleccionar relats inspirats en la mitologia catalana, de seguida em vaig sentir entusiasmada per dos motius:
En primer lloc perquè la mitologia catalana
s'ha convertit en una de les meves dèries d'ençà que el 2008 vàrem escriure a
quatre mans Iskander,
un viatge a la màgia dels llibres amb la Sílvia Romero. Ja fou llavors
quan la Sílvia i jo vàrem descobrir aquest món gairebé oblidat excepte en webs
que recullen rondalles i tradicions i alguns llibres com el de Pep Coll de
Muntanyes Maleïdes. Des de llavors, començant amb una novel·la inèdita sobre
donyets per joves a quatre mans amb la Sílvia, una tetralogia sobre el revivents
i dones d'aigua també encarta inèdita i més de dues dotzenes de relats basats
en mites catalans, alguns dels quals he publicats en diversos reculls de relats
i revistes, la meva dèria per la mitologia catalana segueix vigent.
El segon motiu, i no gens menys important per
inclinar-me a intentar participar en un projecte d'aquesta mena són dues
paraules claus: fantasia en català. Orciny
press
i el seu editor Hugo
Camacho,
demostraven una bona dosi de valentia en atrevir-se a editar fantasia en
català, i com ell mateix explica en la seva introducció, no només editava
fantasia en català, sinó que fugia dels hobbits
i els elfs i convidava a entrar per la porta a donyets, dips,
revivents,
i molts altres bergants que poblen casa nostra.
Recordo una xerrada que fèiem ja fa uns anys
sobre la literatura fantàstica i de ciència-ficció en català amb la Sílvia
Romero i la Carme Torras, on la gent es mostrava molt sorpresa quan explicàvem
que l'inefable Comte Arnald Estruc
(d'aquí potser el mot malastrugança amb arrels llatines) ja pul·lulava, segons
la documentació històrica, pel 1170 amb ordres d'Alfons el Cast (de qui havia
estat tutor) de fer una croada contra el paganisme pel Pirineu, i que en
venjança per la seva repressió va acabar convertit en revivent,
un precedent clar d'Ulad
Tepes
l'empalador
que va nàixer més de dos-cents anys després.
Com veieu la meva dèria per la mitologia
catalana bé de lluny. Així que no és d'estranyar que un relat meu: La llauna
acabi a la pàgina 58 d'aquest remarcable recull de relats.
Fa uns dies algú em va dir que les ressenyes d'un llibre per molt que t'hagin agradat han de tenir una de freda i una de calenta, i com que estaria molt lleig que jo digués alguna cosa maca del meu propi relat començaré precisament per aquí:
La llauna és un relat pla,
previsible i amb final feliç (com a mínim pel protagonista) Un petit al·legat
ecologista sobre la sempiterna llauna rovellada que ens trobem cada cop que
anem a la muntanya i que sempre ens fa pensar: Coi! Tant costa guardar-la a la
motxilla i llençar-la a les escombraries quan tornes? Doncs imagineu que en
deuen pensar les dones d'aigua i altres ésser màgics que viuen allí. Deuen
estar fins al monyo de pixa pins i camacus.
Vaja, un relat simple que només cerca treure una mica de mala bava!
De la resta de relats em permetré fer una
anàlisi global inicial i després entraré en cada un. El recull de Catalunya
mítica té un fil argumental clar, reinterpretar els mites catalans des de
diferents perspectives, i trobo un gran encert la diversitat de perspectives.
Alguns dels autors escollits simplement han reiniciat el mite mateix, mites
sobre fantasmes, com La font de l'Animeta, o La meva vella guàrdia o sobre
ésser màgics com El jurament de la Molosa.
Altres en canvi han optat per portar els mites tradicionals a visions
diatòpiques, com La Corporació Pinós i el rescat de les cent donzelles de
plaer, utòpiques com Blanca o amb clara iconografia steampunk
com Verd gasós sobre fons de neu i cendra.
Alguns han optat pel relat històric fantàstic
com Llers, 1939 i alguns han optat directament per barrejar diversos mites o
tradicions des de l'edat mitjana, fins al segle XIX i a reinventar-los clarament,
mites formatius com el de Malcus
o dels golluts, mites alliberadors, com el del timbaler del bruc, mites
identitaris com el del Comte Arnau. En aquesta línia estan La Corporació Pinós
i el rescat de les cent donzelles de plaer, L’aviador i
Tymbala Erdal
Vrük.
Hi ha un relat però que té un caire diferent:
La dona d'aigua, perquè enlloc
de reconstruir el mite i embolcallar-lo de ciència-ficció o fantasia, es limita
a actualitzar la història de les dones d'aigua en format de dietari o diari, en
primera persona. Una aposta diferent i que per això destaca de la resta.
Els relats tenen tots alguna clau interna a
destacar: sociopolítica, econòmica, medi
ambiental i en molts casos els motius interns estan íntimament lligats a la guerra
i les seves conseqüències. S'ha de dir però que molts també se centren en la
condició humana i tot el que l'envolta: amor, desamor, confiança, enveja,
covardia... Els autors no han dubtat en usar els gèneres que més els han
convingut des de l'històric i certs perfils fins i tot policíacs, fins a la
ciència-ficció passant per estètiques més pulps,
d'inici al terror gòtic o steampunks,
a la rondalla més tradicional.
Ara bé hi ha una darrera característica
arriscada per part de l'editor que també em sembla valenta i que cal destacar.
Quan hom mira les mini
bios dels autors es troba amb autors que ja tenen una llarga
experiència en el món editorial: Sergi G Oset, Ferran Armengol, Joaquim Casal,
Mercè Bagaria,
Ignacio
J Borraz,
Ruben
Guallar,
junt autors més novells, amb obres inèdites o especialitzats en temàtiques més
d'assaig o fins i tot alguns que era la seva primera incursió en la literatura
de ficció com Victor
N Monterroso,
Enric Bessagoda,
Marc Martorell o Anabel
Pérez. Aquesta aposta d'Orciny
Pres per barrejar autors més novells amb autors que ja porten un tou de
publicacions al darrere em sembla prou interessant.
Quan parlem de cada relat individualment té a
veure com estan escrits però evidentment té molt a veure els teus gustos
literaris personals i mai plou a gust de tot hom, i tot i que he trobat el
nivell general del recull molt bo i l'encert editorial arriscat, en alguns
punts discutible, però amb un resultat global francament acceptable, alguns
relats m'han agradat més que altres.
La font de l’Animeta, Joaquim Casal, Blanca,
Mercè Bagaria,
La meva vella guàrdia, Ignacio
J. Borraz
i El jurament de la Molsosa, Ferran d’Armengol són potser els que en l'àmbit
personal m'han cridat menys l'atenció perquè tenen una mirada més tradicional
dels mites. Tot i així són relats ben estructurats, fonamentats i que et porten
fins al desenllaç de forma viva i atrevida
La font de l'Animeta de Joaquim Casal té un
to de rondalla i un llenguatge acurat que deixa estorat
des de les primeres línies. Blanca, tot i ser una història tradicional i
coneguda sobre la persecució de les bruixes com a dones intel·ligents i amb
empenta, té un final utòpic i singular que crida molt l'atenció. La meva vella
guàrdia és una història tradicional de fantasmes però aconsegueix donar la
volta al relat d'una forma sorprenent. I El jurament de la Molsosa, segueix els
esquemes típics dels mites sobre ésser màgics i les conseqüències de tenir
tractes amb ells, i tot i esperar més o menys com acabarà, aconsegueix
sorprendre't.
Després vull destacar tres relats que m'han
sorprès perquè el seu abordatge dels mites és més innovador, barregen estils,
gèneres i diversos mites, i reescriuen un espai nou i diferent del mite
inicial. Aquest és el cas, Llers, 1939, Enric Bassegoda, on ens trobem un revivent
que retorna a la vida en el moment final de la Guerra Civil, Tymbala
Erdal
Vrük,
Marc Martorell on es barregen diferents mites com el del Timbaler del Bruc, la
Cucanya o la història de les set campanes, o L'aviador, on es barregen mites
fundacionals i religiosos de casa nostra amb L’aviador, Rubén
Guallar
I per últim us destacaré els tres relats que
m'han agradat més:
La dona d’aigua, Anabel
Pérez m'ha agradat per l'estil narratiu intel·ligent que usa la primera persona
en present, quan parla el protagonista i en passat quan el protagonista
recorda, en una mena de diari o dietari que ens aporta un apropament
tradicional a les històries d'amor entre homes i dones d'aigua.
Verd gasós sobre fons de neu i cendra, Sergi
G. Oset, m'agrada't
per tres motius: en primer lloc perquè un dels seus protagonistes, els dips,
són per mi uns dels ésser màgics més interessants de la mitologia catalana. En
segon lloc perquè la iconografia steampunk
que usa l'autor és potser l'apropament més pulp
i més agosarat de tots els relats d'aquest recull, i en tercer lloc perquè
l'autor, bregat en microrelats,
dona la importància que cal al títol que forma part del relat i que és el
millor títol de tots els relats d'aquest recull.
I en darrer lloc destaco el relat que més
m'ha agradat: La Corporació Pinós i el rescat de les cent donzelles de plaer,
Víctor N. Monterroso.
Un relat de ciència-ficció nua i crua, on es barregen les tradicions culturals
medievals més nostrades de casa nostra, amb mites identitaris i fundacionals
com el Comte Arnau en una distòpia futura, plena de corporacions, anarcoterroristes i
radioactivitat. Un relat ben lligat, on es dóna una volta a la nostra
idiosincràsia com a país que neix en un passat remot i que té un futur fosc.
Molt recomanable.
I llavors direu, si tots els relats t'han
semblat bons, l'aposta editorial arriscada però bastant equilibrada i el tema
de la mitologia catalana molt encertat, on està la de freda?
Doncs per mi a la portada. Tot i que el
resultat final que aconsegueix Pol Abran
és exactament el que es demanava de la portada d'aquest llibre, conjuminar en
un sol símbol iconogràfic el fil conductor d'aquest recull de relats: una
revisió actualitzada dels mites catalans.
D'entrada a mi la portada em va costar una
mica. He de dir que era una sensació estranya d'amor odi: mentre que
m'encantava el robot i el conjunt que creava amb el Sant Jordi, no m'agradava
gens el tipus de tipografia ni la imatge barroca del Sant Jordi. Així que la
primera impressió va ser dolenta, no era una portada que pensés que podria
cridar l'atenció del públic.
Això
però deixa clar el poc que jo sé del tractament de la imatge i de com ho percep
la gent i que contra opinions no hi ha res escrit, perquè precisament per Sant
Jordi es va demostrar que la portada era un encert, i un reclam, doncs gent que
no coneixia de res ni l'editorial, força novella, ni el llibre es
sentien clarament intrigats per la portada i va funcionar prou bé pel que ha de
servir una portada com reclam publicitari!
Així que al final no n'he sabut de fer una de
freda i una de calenta, em sap greu, us deixo aquí l'enllaç a l'editorial i us
recomano a tots i totes
aquest recull, una lectura que no us podeu deixar passar!
