Victus, una mirada al 1714
Victus, una mirada al 1714
Alícia Gili Abad, escriptora,
Biblioteca Elisenda de Montcada, 7 de maig del 2014
 |
| Font: http://planetatercerob.blogspot.com.es/2013/01/el-lazarillo-de-tormes.htmlLes edats d´or (2001) |
 |
| Font Vikipedia |
A Victus, deixa la part fantàstica i
onírica més de costat, encara que la mitologia catalana sobre el 1714 en té
bastant de somni, o de mal son segons es miri, i se centra més en la part
crítica, sarcàstica i històrica, amb un personatge, en Zuvi i el seu entorn que
ens recorda els quadres de Velázquez i els personatges de Lazarillo de Tormes. Aquí
no hi ha viatge iniciàtic a les tenebres. Ja estem de ple a l’ínfer i de forma
entenedora i irònica Albert repassa perquè ens vàrem deixar portar a aquest
ínfer.
Llegir Victus ha estat tota una experiència per tastar un experiment literari força
diferent de les seves obres anteriors, i perquè per la majoria de catalans 1714
és una data que tenim gravada a foc en el nostre imaginari, i a l’hora no en
tenim ni idea de què va passar. I l’Albert ens ha tret de molts dubtes. Quan vàrem
començar la tertúlia li vaig fer dues preguntes, conscientment que eren
repetitives, però també rellevants pel tarannà de la novel·la i del seu
autor: perquè castellà i perquè
Villarroel!
I llavors va començar un moment màgic pels lectors
que tenen l’opció de compartir el llibre amb el seu autor, perquè l’Albert és
un escriptor de la vella escola, tan bon narrador com escriptor: durant la
tertúlia entre anècdota i anècdota, l’Albert ens va donar algunes claus per
entendre Victus, entès com un procés creatiu. Ens va explicar que el fet
creatiu sovint està farcit de factors irracionals i el fet d’escriure en
castellà a Victus va ser un d’ells. Després de mesos de documentació el llibre
no sortia, no li trobava el to narratiu, era frustrant i per això va decidir
deixar-lo en un calaix, fins que un dia
va pensar: I si provo a fer un
primer full en castellà? I llavors ja no va parar.
I tot i semblar irrellevant, en realitat el procés
creatiu està lligat al procés documental i aquest al final té a veure amb la
llengua que emprà l’autor, perquè sabeu quines són les fonts sobre el 1714?
Doncs la majoria són fonts en castellà, i les que son en català, poques,
dietaris de pagesos i dietaris de la Generalitat, tenen un català poc
comprensible i les poques coses escrites amb un català intel·ligible, són els
dietaris pertanyents a botiflers, la qual cosa evidentment no és casualitat...
El fet que l’autor sigui antropòleg també té molt
a veure amb el procés creatiu, com us indicava en començar, perquè un
antropòleg no es pot desfer de la seva pell com si fos una muda, sempre la
porta posada. A Victus, l’antropòleg, la mirada externa, escrutadora de la
realitat es diu Waltraud, l’alter ego
de l’autor, l’antropòleg que pacientment recull cada una de les dades en el seu
diari de camp. Albert ens ho explica ell mateix: “Recordeu Anfant —diu— és la
representació de la mirada de l’antropòleg, el nen salvatge front a la
civilització, la cultura en front de la
natura”
Els personatges de
Victus tampoc són casualitat, la mateixa documentació et donava la novel·la
gaire bé feta. Com podies no fixar-te amb Costa, un cap artiller que no fallava
mai, i que era tant bo que fins i tot després de la caiguda de Barcelona,
l’exèrcit francès li va oferir un lloc? O el catedràtic dirigint als estudiants
rebutjant incursions sobre la muralla? O el noble que va deixar tota la seva
fortuna per defensar la ciutat de Barcelona? O els Miquelets, que varen
defensar les lleis i llibertats catalanes més enllà del 1714? O un historiador
que va documentar tot el setge i mai va veure publicada la seva obra? Com podia
ser que no apareguessin tots aquests personatges a la novel·la, ens diu el seu
autor? S’havien guanyat un lloc abans d’existir el llibre. I per això
Villarroel és convertí en l’heroi, en el protagonista involuntari de Victus. Un
home recte, un militar de carrera, que podia canviar de bàndol, sense cap
menyscabament de la seva professionalitat, perquè per sobre de tot els militars
del 1714 eren professionals. Un castellà, que va néixer a Barcelona per
casualitat, auster, ferm i sobre tot fidel, que podria haver marxat a la cort
de Viena, fugint del setge per mar i rebre prebendes i va preferir enfrontar la presó per no
abandonar a la coronela, la milícia amb qui es va sentir tan compenetrat. Un general que al contrari que
tots els seus coetanis, sempre estava a primera fila, animant, lluitant,
buscant la mort. Com no podia tenir un
paper cabdal Villarroel en la meva novel·la, diu el seu autor. I el més
divertit i trist, és que la majoria de catalans no coneixíem res de Villarroel.
Molts lectors em deien que fins a llegir
Victus, només sabien que era un carrer de Barcelona que baixa...., reblà
l’Albert.
L’estructura de la
novel·la tampoc és casual, Veni, Vidi, Victus, perquè el 1714 no fou només un
setge o una guerra, fou una de les primeres guerres mundials, enteses en un món
globalitzat, on Barcelona forma part de la diversitat cultural que sempre ha
estat la Mediterrània. Però sobretot el 1714 és el xoc de dues formes de veure
el món, de dos sistemes polítics contraposats: La llei castellana supeditada a
la paraula del rei, l’autoritarisme fet persona i la llei catalana promulgada des de l’
igualitarisme, des del rei que està supeditat al parlament i a les lleis.
Podria seguir pàgines i
pàgines, parlant de com la violència dels bombardejos sobre Barcelona,
desconeguts fins aleshores, varen aniquilar mitja ciutat, com la Ciutadella va
ser construïda sobre una ciutat vençuda per garantir la submissió total, com
durant el setge es varen rebutjar fins a dotze assalts, com els consellers que
havien desaconsellat resistir varen morir en la defensa de la ciutat, com la
gent després de veure l’horror a les muralles tornava a casa seva amb les seves
famílies. 1714 és un moment èpic, i els seus protagonistes foren herois
silents.
Però Victus no acaba aquí, ens explica l’Albert, estic acabant una segona part, diu. En
Zuvi, la veu narrativa d’aquesta història,
un perla poc convençut, un assistent de Villarroel, traductor que feia
missions a dins i fora ens acompanyarà de nou amb el que potser serà Vae Victus, on l’escriptor recuperarà
aquest personatge, que primer ens apareix a Amèrica, en una guerra on els indis
Yamasi varen estar a punt de guanyar una guerra, o a Catalunya on els Miquelets
encara semblaven disposat a reconstruir
les lleis i constitucions del parlament català... i fins aquí puc arribar...
que no podem pas fer spoilers.
 |
| Font La Veu de Montcada, Laura Grau |
Només dir-vos que si encara no heu llegit Victus,
us el recomano, la mestria narradora, i la vitalitat de la veu narradora, la
ironia amb què l’autor ens mostra a parts iguals l’estupidesa d’un bàndol i de
l’altre, barrejat entre la grandesa dels seus protagonistes, fan de Victus una
bona obra per comprendre la nostra història.
Bibliografia de l’autor
- Pallasos i monstres (2000)
- Compagnie difficili (2000); con Marcelo Fois
- La pell freda (La piel fría, en castellano) (2003), su primera novela. Finalista del Premi Llibreter. Premio Ojo Crítico 2003
- Pandora al Congo (Pandora en el Congo, en castellano) (2005)
- Tretze tristos tràngols (Trece tristes trances, en castellano) (2008)
- Victus (2012)
