Cròniques de la mort d'un cervell I
La certitud de la solitud és més gran quan veus que mai arribaràs a conèixer ningú, que ets un estrany pels qui t'envolten, que parlen un llenguatge incomprensible, com una enrevessada torre de babel de la teva vida. Fills, amics, companys, són transparents, més enllà de tota comprensió. No existeix res entre les parets anímiques dels altres, i tot allò que significa alguna cosa per tu. I mai, mai trobes ningú amic, ningú amb un contacte durador, que et digui, noi, tens raó, encara que sigui només per una vegada, noi, i tant que tens raó, això funciona així. Sap tant de greu estar sempre equivocat! Es necessita algú que t'acarona l'ànima, que et dóna vigor, que alimenta el teu somriure, que acosta la mà al teu cervell. Els revolts d'aquest cervell que cada dia és més fosc, cada dia amb menys capacitat de resistir una existència fútil, cada cop més mort, cada cop amb menys capacitat de reaccionar... Un cervell que mort, cèl·lula a cèl·lula, neurona a neuro...
