Els “bookish books” o llibres que parlen de llibres
La
història de la literatura està plena de llibres que parlen de llibres (o com
els anomenen a la tradició americana, “bookish books” aproximadament, llibres
que parlen de llibres)
D’autors
clàssics com La llibreria ambulant, o de bet sellers com La veritat del cas deHarry Quebert. Distòpiques com Fahrenheit 451 o còmiques com Firmin. Que parlen
de llibreries com La llibreria encantada, El llibreter de Kabul o, 84, CharingCross Road o que parlen de Biblioteques, com El nom de la Rosa, tema en el qual
fins i tot vàrem navegar, la Sílvia Romero i jo a Iskander, la màgia delsllibres. D’autors de pròxim orient, com El viatge de Baldassare o d’autors sud
americans, com El viejo que leia novelas de amor. Trhillers com El conte númerotretze o fantàstiques com Cor de tinta.
I tots tenen dues coses en comú: que parlen de llibres i que incentiven la lectura de més llibres. Es crea un lligam màgic entre el lector i el llibre més enllà de la lectura.
Avui
dia els clubs de lectura s’han convertit en una centrifugadora social de
recomanacions de llibres, on, com diu Carme Fenoll, dins l’article “El boom dels clubs de lectura el plaer de llegir en grup”, es crea “un petit exèrcit de
lectors ‘vip’” lectors crítics que transmeten les seves opinions sobre els
llibres que llegeixen, als quals donen la volta, regiren i extreuen tot el suc
que els pot donar.
És
en aquest context que em semblen especialment interessants els “bookish books”
i sobretot aquells llibres que es converteixen en un verdader club de lectura
de recomanacions literàries entre el lector i l’autor. És el que jo anomeno els
llibres/club de lectura.
Aquests
tipus de llibres els trobo molt interessants pels clubs de lectura, perquè es
crea un especial feed-back entre els i les usuàries i els autors, que passen a
ser un integrant més del grup.
És
el cas de tres llibres que voldria destacar: El club de lectura del final de la teva vida, Una lectora poc corrent i La dona de paper.
Una
de les característiques dels clubs de lectura és que per compartir lectures no
importa el lloc: una biblioteca, una llibreria, un cafè, el menjador de casa
teva o fins i tot les sales d’espera d’un hospital:
A
El club de lectura del final de la teva vida, de Will Schwalbe ens parla de com
un fill i una mare creen el seu club de lectura particular, en les sales
d’espera dels hospitals, mentre ella intenta superar un càncer.
A
través d’un argument vital, on mare i fill aprenen a conèixer's millor a través
de les lectures que fa cadascú, ens endinsem en el món literari de Will
Schalbe: Munro, Nevirovsky, Man, Tolkien, Highsmith, entre molts d’altres són
dins del seu univers.
I
aquí apareix la segona característica d’un club de lectura: Els llibres que
comparteixes sovint no són els que tu llegiries, en Will i la seva mare sovint
discuteixen sobre els gustos literaris de l’altra, però a mesura que avança el
seu particular club de lectura, aprenen a valorar les lectures, i es sorprenen
favorablement davant de llibres que segurament per la seva pròpia iniciativa
mai hagueren llegit.
Will
Schalbe però ens parla d’un tercer aspecte dels clubs de lectura molt
important: la lectura crítica, fa pensadors crítics: La majoria de llibres que
comparteixen mare i fil tenen un fort componen crític, polític i social, i
moltes lectures estan vinculades als interessos de la mare, directora d’una ONG
que treballa en països amb conflictes armats. Lectures com Un llargo camíno o Elsenyor de les mosques, ens conviden als lectors a repensar la nostra societat i
a nosaltres mateixos a través dels llibres.
Però
sobretot, una de les principals característiques d’un club de lectura, és que
sovint es converteixen en una tria i remena, on els participants tenim
l'oportunitat de conèixer de mans d’aquests lectors Vips que parlàvem abans
(els mateixos participants de la tertúlia) un toll de lectures que ens obren
noves portes a moltes noves lectures.
A
través de El club de lectura del final de la teva vida, l’autor, Will Schalbe
és un usuari més de la nostra tertúlia i comparteix amb nosaltres i recomana,
desenes gairebé centenes de llibres.
Aquesta
però és una característica que també comparteixen els altres dos llibres/Club
de lectura que us comentava fa un moment:
Una
lectora poc corrent, el seu autor, Alan Bennett, ens fa arribar a través de la
veu de la Reina d’Anglaterra, dotzenes i dotzenes de recomanacions.
L’autor
de La dona de Paper, Rabih Alamenddine, diu en una entrevista que “Estimo els
llibres, però aquesta no és la raó per la qual vaig escriure aquesta novel·la.
Simplement volia reivindicar la figura d'algú que a ulls de gran part de la
societat és inútil. Com més em diu la gent que una cosa és innecessària, més
ganes tinc de fer-la” i en la seva obra comparteix més d’un centenar de
lectures, entre les més de 5000 obres que ocupen la seva biblioteca particular.
Així
doncs la lectura de La dona de paper ens converteix en els usuaris particulars
d’un club de lectura molt especial entre el seu autor i la seva protagonista.
Si
bé La dona de paper comparteix amb El club de lectura del final de la meva
vida, conèixer llibres que possiblement mai llegiríem per nosaltres mateixos o
compartir amb l’autor lectures que ens conviden a fer una mirada crítica al
món que ens envolta, en aquest llibre podem entreveure dues característiques
més, pròpies dels clubs de lectura.
Per
una banda, amb La dona de paper, aprenem a conèixer un llibre per dins, la
paraula, en aquest cas des del punt de vista del traductor: Aaliya, una traductora
vocacional ens permet conèixer fil per randa la paraula, i la seva traducció,
el color dels mots, el so, aquest món màgic dels mots, que ens porta més enllà
del mateix llibre.
Per
altra banda, a través d’Aaliya, Alamenddine fa una cosa que sovint tots acabem
fent en un club de lectura, no parla només de llibres, ens parla de música,
d’art, dansa, de pensament, de política, de la família, de la vellesa... Perquè
al final això és el porten els llibres, a què parlem de tot allò que ens
vincula socialment.
Pensareu
doncs que a Una lectora poc corrent no li quedarà cap característica més per
destacar dels clubs de lectura, però us equivocareu. Una lectora poc corrent
ens porta a una de les característiques més importants dels Clubs de lectura:
el paper del bibliotecari o del llibreter. Són aquelles persones que et
coneixen i que coneixen els llibres i que sovint sabent quin llibre va a quin
lector. Si penseu que vosaltres sou mals lectors, que no llegiu gaire i que no
heu trobat llibres que us agradin molt, acudiu al bibliotecari.
És
el que fa aquesta lectora poc corrent d’Alan Bennett, que mai ha llegit gaire
ni té gaire interès per llegir, però que un bibliotecari d’una biblioteca mòbil
de Londres li crea el cuquet de la lectura, i des d’aquell moment es converteix
en una lectora voraç. I no només això, voraç i crítica, que per primer cop veu,
a través dels llibres, més enllà de la seva vida quotidiana.
Alan Bennett també comparteix, a través de la Reina, un bon tou de
lectures amb nosaltres i ho fa amb un humor irònic i crític que ens mostra com
d’important és la tasca que fan llibreters i bibliotecaris en la incentivació
lectora, i un cop més ens convertim en usuaris accidentals del seu particular
club de lectura amb la Reina i ens regala un munt de bones recomanacions.
Així
doncs aquí us he fet cinc cèntims de tres llibres que jo anomeno llibres/club
de lectura, on protagonistes i autors es converteixen en un participant més
d’un club de lectura virtual, i amb els quals sovint ens descobrim recomanant
les nostres pròpies lectures dins de la nostra ment.
Com
diu Christopher Morley a La llibreria ambulant:
(...)
el que la gent necessita són llibres bons, senzills i sincers, alguna cosa que
els arribi al cor, que els faci riure i tremolar (...) Capítol 4, pàg. 41.
Crec
que aquí us deixo tres de ben bons!
