Una tertúlia que devorava els llibres! Los aires difíciles d’Almudena Grandes a la Biblioteca de Ripollet.

“ Son nàufrags, invàlids socials, que s’han agafat de les mans per fer una mena de taula de salvament”

Alícia Gili Abad

@eowin32002

#tertuliesespaisdelectura

Participar i dinamitzar tertúlies és una tasca enriquidora, de totes totes, surts de la tertúlia amb les piles carregades,  les neurones  ha treballat de valent, els suggeriments dels participants t’han fet repensar no només la teva lectura, si no de vegades la teva forma de veure la vida i sovint a demés t’ho passes d’allò més bé.

De tertúlies i espais de lectura hi ha de totes les formes i mides, de professionals i intel·lectuals que cerquen motivacions  més enllà de les  paraules,   algunes on el llibre és l’excusa per transformar la tertúlia literària en una de política i social on poder deixar anar la teva indignació diària,  o fins i tot tertúlies de diumenge, on el llibre és una excusa només per reunir-nos i xerrar. I el tarannà de la tertúlia  varia  segons la gent, la població, i fins i tot el dia, i l’hora. O sigui que sovint em trobo de tot, i deu ni do el que m’aporten totes i cadascuna de les tertúlies.

He de confessar però que hi ha una que l’he batejada com devoradora de llibres, perquè els  seus tertulians quan agafen un llibre amb les dents no deixen ni una línia per comentar, ni un personatge per sotmetre al seu escrutini.

El darrer llibre que varem llegir, Los aires dificiles, d’Almudena Grandes, s’ha de dir que no era pas un llibre fàcil. Dos lectors no varen passar de les primeres pàgines, i alguns varen abandonar a la meitat. I tot i així, la seva opinió va enriquir la tertúlia, perquè defensaren aferrissadament perquè aquell llibre no els havia atrapat.

“He de confessar que no he passat de les primeres pàgines”ens deia el Salvador.  “Reiteratiu fins a la sacietat”, ens recordava Ana Maria, “no he passat de la meitat.”  “ Jo tampoc l’he acabat, i no és el primer cop que hem passa amb aquesta autora, amb Atlas de la Geografia Humana, tampoc vaig poder acabar”  ens comentava la Ma Roser.  No recordo bé si va ser la Joaquina que va remarcar: “usa un llenguatge innecessàriament groller i barroer, que m’incomoda” Encara que algunes companyes li varen rebatre aquest punt: “Hi ha llenguatge groller i barroer depenent del moment i del personatge, però també hi ha paràgrafs d’una gran bellesa poètica com quan en Juan i la Sara passegen per la platja i ens descriuen els paisatges i ens parlen dels crancs que no caminen enrere, si no de costat”

Tot i així les lectures positives de seguida varen aparèixer:  “aquest llibre mostra una model de família creat des de la  manca, tres adults i dos nens mancats d’amor i referents que s’uneixen més enllà de les relacions tradicionals per formar una família”  ens comentava una tertuliana, acompanyada dels cops de cap de moltes altres que mostraven la seva conformitat.

“No és un llibre d’acció, sinó de personatges, psicològicament diferents fins i tot patològics” ens recordava la Montserrat.

“Però hi ha personatges realment dolents –ens deia potser l’Encarna amb fermesa—  com el Damian i la Charo, que gaudeixen maltractant a la gent que els estima”

Algunes veus s’aixecaren per protestar, eren realment dolents el Damian i la Charo o víctimes de la seva existència fosca i del menyspreu que senten per si mateixos i que ho paguen amb els que els envolten?  Aquesta pregunta surà sobre tota la tertúlia, perquè Almudena Grandes en parla molt a Los aires dificiles, del menyspreu, de la culpabilitat, del dolor, de la soledat i de l’egoisme i com tot hom fem el que calgui per escapar, de vegades sense mirar a qui trepitgem.

“Almudena Grandes retrata molt bé a l’esser humà”  deia si no recordo malament la Ma Carmen, “són personatges que viuen entre la culpabilitat i la responsabilitat, sobre tot el Juan,  però també la Maribel que pateix el maltractament del seu exmarit”

“i en Juan té la responsabilitat de tenir cura del seu germà discapacitat intel·lectual i de la seva neboda.... “ remarquen diverses tertulianes, “la vida que se’ls posa per davant no és gens fàcil.”

“Tot i així  de les dues trames que s’entrellacen en tota la  narració, del Juan i de la Sara, a mi hem sembla més interessant la de la Sara, una dona sense referents familiars, a qui  els pares cedeixen a una família rica, per poder sobreviure” Remarca l’Anna Maria.  Moltes veus estigueren d’acord amb aquesta afirmació.  

“Algú va veure la peli? La varen fer a la Dos aquest Nadal, amb els comentaris dels actors i el director” Comenta algú. Molts assenteixen. “No m’ha agradat gaire, trobo que els actors no donen el perfil” Comenta algú altre. “ I es deixen aspectes importants de la trama” Comenten. Tot i així el desenllaç queda més clar a la peli que a la novel·la, un desenllaç obert, que ens permet als lectors imaginar aquesta família gens tradicional que acaben conformant tots plegats.  

Ja arriba quasi l’hora de plegar i el Salvador torna a comentar “No  he llegit més que una dotzena de pàgines, però amb tot el que heu explicat gaire bé hem puc imaginar la vida del Juan, la Tamara, la Maribel, l’Andrés i la Sara. Al final és gaire bé com si hagués llegit el llibre"

Jo els recomano Modelos de mujer, un altre llibre de Almudena Grandes,  de contes curts que potser els farà més fàcil l’apropament a aquesta autora.

Algú fa un darrer comentari: “Són nàufrags, invàlids socials, que s’han agafat de les mans per fer una mena de taula de salvament” Aixeco el cap i assenteixo: “Exacte —dic—  quina definició més encertada!!! "

I així acaba la tertúlia, gaire bé dues hores, on els meus contertulians de la Biblioteca de Ripollet han devorat, destriat, analitzat i mostrat cada línia, cada paraula, cada personatge de Los aires dificiles.  I fins i tot aquells que no la han pogut llegir perquè no els ha agradat gens s’han portat a casa seva un trosset d’Almudena Grandes, gracies als comentaris dels seus companys!