Gats al parc, un recull de contes d'Alba Dedeu, Premi Mercè Rodoreda 2010, avui a la Biblioteca de les Franqueses
Gats al parc és un recull de set contes acompanyats de 7
il·lustracions, obra de Gisela Bombilà, que amb una delicadesa gaire bé
ingràvida incideixen en els temes centrals de cada uns dels contes: els somnis
mai aconseguits, el record d’una vida en el moment de la mort, les petjades
d’una identitat fantasma, la soledat dels gats abandonats, la vida plena de les
paraules, la duresa de la culpa o el reflex d’un mantell del dinar de Nadal.
 |
| Il·lustracions de Gisela Bombilà que acompanyen els relats |
La jove autora de Gats al Parc, ens mostra a través de
temes quotidians i personatges que hom pot trobar al seu voltant, i amb els
quals tots ens podem veure reflectits, acaba incidint en temes universals com
la mort, la vellesa, la identitat, la culpa, el xoc cultural, la hipocresia, la
soledat, o la incomprensió.
Gats al parc, mereixedor del Premi Mercè Rodoreda 2010,
és un recull de contes, ple, directe, cínic, dur, i dolç a l’hora, amb
personatges que ens arriben fins al cor, i amb els que ens poden identificar.
Un crit crític, però també una formula d’atansar-se als sentiments més íntims
de la gent que ens envolta Personatges
que sovint fan el que cal i no el que volen i que es veuen envoltats per grisor
i tristor, excepte potser aquell personatge sense identitat, que escapa de la
seva presó de vidre i arriba fins al mar, un besllum d’optimisme davant la
grisor.
 |
| El relat de la Madelaine que dona nom al recull |
La Carnissera
Amb aquest primer conte Alba Dedeu, ens mostra com els
somnis poden perdre’s en la quotidianitat, on malgrat que l’esperit ens diu que
podríem ser més, la desídia, el cansament, la rutina ens acaba trencant els
camins dels somnis, que acaben sent això, només somnis, i on veiem passar els
minuts, les hores, el temps, per gaudir només del pocs instants, on de matinada
la son ens porta a ser més del que ens atrevim a ser.
Però l’Alba Dedeu aprofita els pensaments de la
carnissera, no només per explorar els seus desitjos i somnis, si no també els
de les seves companyes de feina i el seu dia a dia, amb els seus homes i fills,
o del seu germà, engolit per la noves tecnologies.
Unes breus pinzellades que ens mostren la nostra societat
actual, sovint inhòspita, ensopida i inactiva.
El balneari
El balneari ens torna a presentar el pas del temps i com
ja a la vellesa ens aturem a pensar en els somnis abandonats, i en la vida
planera però monòtona que ens hem
obligat nosaltres mateixos a seguir en no rebel·lar-nos contra nosaltres
mateixos. Aquí Alba Dedeu, ens mostra una dona, que conversa amb els seus
familiars ja morts, la germana, el marit o el pare, plena de retrets, per tot
allò que no va ser o no va poder fer, quan s’adona que sovint fou ella mateixa
qui s’imposa una vida plana i que aturà qualsevol somni.
Alba Dedeu, acompanyada amb aquesta metàfora dels dits de
la vida i la mort que es toquen, ens mostra però també com entomem la vellesa i
especialment la mort, i com la nostra societat sovint es deixa quartar pel que
cal fer, i no el que hom somnia fer.
Maniquins
Per mi junt amb Les ultimes pàgines del quadern groc,
són els dos relats més optimistes i literàriament molt rics d’imatges,
d’imaginació i de metàfores. Maniquins
són entitats amb identitat difusa, que
segurament reflecteixen el que veuen durant el dia, dins de la tenda: aquells
compradors, homes i dones, joves i nens
que sota la ploma d’Alba Dedeu ens apareixen sota la mirada immòbil per fer-nos el clixés de
les tipologies socials. I aquests maniquins atrets pel moviment, pels desitjos
i els somnis dels compradors, esperen a la nit per cobrar vida, per prendre una
mica de la identitat d’aquells humans que traginen cada dia al seu voltant. Tot
i així quan s’aixecà la reixa de la tenda, totes tornen a la immobilitat difusa
i blanca de la seva vida de maniquins. Tot i així Alba Dedeu ens obra una porta
al canvi, a la presa de posició d’un mateix, i a convertir els somnis en
realitat. Una lliçó de vida, contra la immobilitat que els clixés socials ens
estan enverant i engarjolant, que podem intuir en les petjades de la
il·lustració que acompanya aquest relat.
Madelaine
El contrast entre un jove que té tots els somnis per
davant, i una dona ja madura, que ha vist com els seus somnis no acomplerts, i una vida de desenganys amb la
família o el marit, i que s’ha refugiat de la soledat en l’estimació dels gats
abandonats al parc. Relat que dona títol al recull de contes, ens mostra com la
soledat de vegades pot tenir companyia, i com l’èxit pot ser molt solitari i poc enriquidor. Un
relat poètic, amb imatges dures, però palpables, cínic, però entendridor. On
son els gats del carrer els que sovint malgrat el tracte inhumà que reben,
mostren la seva humanitat amb l’estimació que mostren amb una manyaga quan
seuen a la teva falda. Un relat on de nou Alba Dedeu ens mostra els somnis
perduts, els somnis trencats i la decepció d’una vida grisa i perduda..
Les ultimes
pàgines del quadern groc
Un relat entendridor, dinàmic, optimista, ple de
metàfores, de formes de vida, de rondalles, literatura, meta literatura i
paraules, paraules que corrent pel cervell d’una nena que omple els seus
diaris, perquè els mots li sobresurten del cap. Una imatge divertida i
creativa, que segurament recorda a la pròpia Alba Dedeu quan va començar a
escriure, però com tota la resta de relats d’aquest recull, l’autora no es
conforma en parlar-nos de la quotidianitat,
si no que a través de personatges que hom pot conèixer, trobar al mercat o
compartir jocs a la plaça, ens mostra una realitat multicultural del nostre
país avui dia, que tot i els seu color multicultural, no deixa de tenir les
seves dificultats. Alba Dedeu torna a abordar els grans temes socials de la
nostra societat a través de petit mots, petites imatges, bellugadisses,
efímeres, i abstractes, que surten del cap d’una nena que viu entre dos mons, i
que al contrari que els adults, gossa somniar desperta i fer realitat els seus
somnis.
 |
| Fragment d'un dia |
Un dia
Un dia ens recull el sentiment de culpa, tant universal
però tant quotidià en la que tots ens podem veure immersos, cada dia de la
nostra vida. Un relat que ens fa un joc en el seu argument començant pel final
i acabant en el principi, on tota l’estona maldem per saber d’on prové aquest
sentiment de culpa malsà i ho
desconeixem gaire bé fins la darrera línia.
Intentant recollir el sentiment que
quan un comet un error, la víctima molts cops és un mateix, Alba Dedeu ens
presenta però a través de la mirada de la protagonista de nou, moltes altres
vides culpables, la d’aquell que deixa els fills sols per anar a treballar,
d’aquell que es sent culpable de tot allò que menja, ect. Una visió a través
del consumisme d’una cinta de supermercat de com la culpa ens rossega cultural
i socialment a tots plegats.
Nadal
El darrer relat, una mica premonitori, ens mostra el que
segurament a grans trets tots ens podem trobar aquest mes que bé en qualsevol
de les nostres taules nadalenques. Aquesta hipocresia familiar que tots
coneixem i sovint practiquem, perquè dir les coses com son a la tieta potser
seria un escàndol, o perquè reconèixer davant la teva germana que els teus
somnis han fracassat és massa dur per un dia de Nadal. Un nou relat, cínic i
crític en el nostre món, sovint hipòcrita i conservador, que ens encotilla i
que no ens deixa acomplir amb qui som i qui volem ser. Alba Dedeu acaba així
amb aquest setè relat aquest recull on el pas del temps, la mort, la vellesa o
l’esmicolament dels somnis, deixen pas a un sentiment amb el que tots ens podem
identificar, arribar a ser allò del que ens podem sentir complaguts i
orgullosos, no es gens fàcil, sovint quan nosaltres mateixos ens posem pals a
les rodes.
