Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, Detalls d’una lectura
Alícia Gili Abad
@eowin32002, #tertuliesespaisdelectura
Fahrenheit és un llibre que et deixa perplex: pel seu
caire distòpic, per la seva imatge d’un futur que ens es tant proper, i per una
crítica ferotge amb model social i econòmic, però a més sobta pel preciosisme
literari del seu autor. Després de llegir-lo m’he quedat amb alguns paràgrafs
que he volgut destacar una mica des del punt de vista argumental però també
estructural i literari.
Les
descripcions
Ray Bradbury és un
escriptor clàssic que amb gran virtuosisme fa una novel·la clàssica amb una
estructura d’escola, amb el punt just de presentació, nus i desenllaç i amb
personatges rodons, delimitats i contraposats
amb personatges corals que permeten situar perfectament el moment social
i cultural d’aquest país futur.
Però és precisament com usa el llenguatge amb
senzillesa i agudesa per crear aquestes estructures clares el que m’ha sobtat i
he trobat més colpidor i difícil de fer.
És en les primeres pàgines que, a través de les descripcions d’ un dels
personatges, la Clarice, i amb un joc voluptuós de verbs i adjectius, on Bradbury
ens fa el plantejament d’aquesta obra i
ens proposa un primer desencadenant i ens proposa també mirar endavant per conèixer el
desenvolupament de l’argument, i tot
això ho fa amb un joc de sons, llums i ombres en unes poques línies.
“Las hojas otoñales se arrastraban sobre el pavimento iluminado por el claro de
luna. Y hacían que la muchacha que se movía allí pareciese estar andando sin
desplazarse, dejando que el impulso del viento y de las hojas la empujara hacia delante. Su cabeza
estaba medio inclinada para observar como sus zapatos removían las hojas
arremolinadas. Su rostro era delgado y blanco como la leche y reflejaba una especie de suave ansiedad que resbalaba
por encima de todo con insaciable
curiosidad. Era una mirada, casi, de pálida sorpresa, los ojos oscuros estaban
fijos en el mundo que ningún movimiento se le escapaba. El vestido de la joven
era blanco, y susurraba, A Montag casi le pareció oír el movimiento de las manos de ella al andar y, luego, el sonido
infinitamente pequeño, el blanco rumor de su rostro volviéndose cuando
descubrió que estaba a pocos pasos de un hombre inmóvil en mitad de la acera,
esperándole.” Pàg 15
L’autor en aquestes
poques línies, amb adjectius i verbs amb
multitud de sinònims que usa repetitivament, ens crea una imatge d’una noia, que en el seu
propi moviment continu té prou quietud per a observar el món amb claredat. I des de
la seva immensa comprensió blanca, pura, transparent, ens situa en front a
aquella societat que tot ho miren a través del prisma de la rapidesa i de la
foscor ennegrida de les restes del foc. Un text al·literat on la repetició del so, del
moviment, i de la blancor, dona una musicalitat onírica a la descripció que ens
capta l’ interès instintivament.
I tota aquesta gran
descripció de la Clarice, pura,
sincera, innocent, però clara de pensament, en moviment, lent però continu, sempre
endavant, preclar, entenedor, que mira
fixament al seu voltant i veu el seu món sense que se li escapi res, xoca amb Montag, el representant més directe de
la seva societat, un bomber, l’arma
que s’usa per cremar els llibres, per evitar pensar, per evitat mirar endavant,
per evitar el moviment del pensament, que pot provocar la lectura.
El moviment per tant front a la immobilitat,
la llibertat de pensament contra la buidor.
Però aquest home immòbil espera la Clarice, necessita el canvi que ella
representa. En un breu paràgraf, Bradbury amb una bellesa literària sense parangó
ens fa una breu sinopsi del que ens vol dir. Aquí està en unes breus línies la presentació de la història, del problema i el detonant, que fa
reaccionar al protagonista, parts d’una novel·la en què altres autors necessiten centenars de
pàgines. L’estudi d’aquest paràgraf ens
diu tant de Bradbury com escriptor, que sembla que no caldria dir res més, però
el més interessant és que hi ha molt més que encara ens queda per descobrir,
recordem que només estem a la pàgina 15.
L’efecte mirall: Les parts inconscients
d’una societat contra les que lluiten les individualitats.
-¿què? –preguntó Montag a su otra mitad, aquel imbécil
subconsciente que a veces andaba balbuceando completamente desligado de su
voluntad, su costumbre y su consciencia.
Tant el
protagonista de la novel·la, el bomber Montag com la seva dona, que se suïcida,
potser repetidament, cada nit en prendre les pastilles per dormir, tenen dues
parts dins de la seva ment que Bradbury ens deixa entre veure en determinades
escenes: una poc conscient de l’altra,
la que es revela contra aquell món en què viu, i la imbècil que es deixa
subjugar per les televisions de tres parets, els programes televisius, i la
propaganda dels bombers. Mai s’havien
plantejat res d’això? Mai el seu inconscient els havia fet palès que vivien en una mentida, un món virtual ple
de tele escombraries i pensament pla? Sembla que el detonant per reconèixer
aquest segon Montag és la trobada amb la
Clarice, la veïna, doncs la noia
aconsegueix fer de mirall on després de
molt de temps en Montag sembla mirar-se per primer cop, tot i que ell fa temps
que guarda llibres, sense saber massa perquè ho fa. Potser perquè aquest
inconscient amagat ja feia temps que avisava a Montag que alguna cosa havia de
canviar en la seva societat.
“Volvió a mirar la pared. El rostro
de ella también se parecía mucho a un espejo. Imposible ¿Cuánta gente había de
refractarse hacia uno su propia luz? Por lo general la gente era –Montag busco
un símil, lo encontró en su trabajo- antorchas, que ardían hasta consumirse,
¡Cuan pocas veces los rostros de las otras personas devolvían tu propia
expresión, tus pensamientos más íntimos, Aquella muchacha tenía un increíble
poder de identificación era como un ávido espectador en un teatro de
marionetas, previendo cada parpadeo, cada movimiento de una mano, cada
estremecimiento de un dedo, un momento
antes que sucediera. “ Pàg 21
Bradbury ens
convida doncs través de la imatge
transparent, gairebé líquida, que ja ens havia mostrat abans en la
descripció de la Clarice que ens
pot veure i conservar-nos en l’ambre de la seva mirada violeta, tornar-nos la
imatge, com un mirall, i a través de la idea antropològica del mirall, Montag es
veu reflectit a sí mateix i reacciona i enfronta finalment les estructures socials que el constrenyen i s’atreveix,
per primer cop en anys, a pensar, a reflexionar, a preguntar-se perquè cal
cremar els llibres, que diuen els llibres que sigui tan important?
El suïcidi inconscient de la Mildred la dona de’n
Montag, potser un suïcidi involuntari i no reeixit però fet repetits cops, i
que a més és un mal social que compren una bona part de la societat, és una
petita escletxa, de tota aquesta societat on, com el Montag, el seu inconscient
vol sortir i cridar per la llibertat de pensament, però on el seu jo conscient tanca
qualsevol porta al pensament i la lluita entre un i altre porta al suïcidi
repetit.
La intel·ligència i el saber com causa de la infelicitat de
l’esser humà.
Són molts els cops que hem pogut
llegir autors que defensen l’estupidesa com a bandera de la felicitat:
Pio Baroja deia: “ser inteligente constituía una desgracia, y sólo la felicidad podía venir
de la inconsciencia y de la locura”.
Els governs totalitaris sovint han agafat la bandera de la incultura i
del desconeixement com forma de control social de les masses. És així doncs
com tant Husley en Un món feliç
com Bradbury ens presenten una societat totalitarista, reprensora i
controladora, però amb el beneplàcit estúpid de la mateixa societat:
Aquest és el món que ens presenta Bradbury de fet, un món on ha
desaparegut el pensament, i tots som iguals i per tant feliços en la nostra
ignorància:
“[…]Desde luego que sí. Hemos de ser todos
iguales. No todos nacimos libres e iguales, como dice la Constitución, sino
todos hechos iguales. Cada hombre, la imagen de cualquier otro. Entonces todos
son felices, porque no pueden establecerse diferencias ni comparaciones
desfavorables. ¡Ea! Un libro es un arma cargada en la casa de al lado. Quémalo.
Quita el proyectil del arma, domina la mente del hombre. ¿Quién sabe cuál
podría ser el objetivo del hombre que leyese mucho? ¿Yo? No los resistiría ni
un minuto. Y así, cuando, por último, las casas fueron totalmente inmunizadas
contra el fuego, en el mundo entero (la otra noche tenías razón en tus conjeturas)
ya no hubo necesidad de bomberos para el antiguo trabajo. Se les dio una nueva
misión, como custodios de nuestra tranquilidad de espíritu, de nuestro pequeño,
comprensible y justo temor de ser inferiores. Censores oficia-les, jueces y
ejecutores. Eso eres tú, Montag. Y eso soy yo.” Pag 69
De fet Bradbury sovint explica que la primera
idea sobre aquest llibre va ser veien
com Hitler feia cremar llibres, i les llàgrimes li queien de ràbia.
Un dels punts culminants de l’obra.
Quan cremen una dona gran amb els seus llibres que es nega a
abandonar-los és un dels punts culminants de l’obra i una escena esfereïdora
que fa reaccionar a Montag contra la injustícia de la seva societat. És doncs un punt d’inflexió pel protagonista,
després del fet que la Clarice sacsegi la seva ment i la seva consciencia,
aquella mort inaudita ja no el permet
mantenir-se indiferent, quiet, contemplatiu, ha d’actuar, ha de moure’s, ha de
lluitar.
-¡Petróleo!
Bombearon el frío fluido desde los tanques con el número 451 que llevaban sujetos a sus hombros. Cubrieron cada libro, inundaron las habitaciones. Corrieron escaleras abajo; Montag avanzó en pos de ellos, entre los vapores del
petróleo.
-¡Vamos, mujer!
Ésta se arrodilló entre los libros, acarició la empapada piel, el impregnado cartón, leyó los títulos dorados con los dedos mientras su mirada acusaba a Montag.
-No Pueden quedarse con mis libros -dijo-.
-Ya conoce la ley -replicó Beatty-. ¿Dónde está su sentido común? Ninguno de esos libros está de acuerdo con el otro. Usted lleva aquí encerrada años con una condenada torre de Babel. ¡Olvídese de ellos! La gente de esos libros nunca ha
existido. ¡Vamos!
Ella meneó la cabeza.
Bombearon el frío fluido desde los tanques con el número 451 que llevaban sujetos a sus hombros. Cubrieron cada libro, inundaron las habitaciones. Corrieron escaleras abajo; Montag avanzó en pos de ellos, entre los vapores del
petróleo.
-¡Vamos, mujer!
Ésta se arrodilló entre los libros, acarició la empapada piel, el impregnado cartón, leyó los títulos dorados con los dedos mientras su mirada acusaba a Montag.
-No Pueden quedarse con mis libros -dijo-.
-Ya conoce la ley -replicó Beatty-. ¿Dónde está su sentido común? Ninguno de esos libros está de acuerdo con el otro. Usted lleva aquí encerrada años con una condenada torre de Babel. ¡Olvídese de ellos! La gente de esos libros nunca ha
existido. ¡Vamos!
Ella meneó la cabeza.
Con
torpes movimientos, los hombres traspusieron la puerta. Volvieron la cabeza
hacia Montag, quien permanecía cerca de la mujer.
-¡No iréis a dejarla aquí! -protestó él-.
-No quiere salir.
-¡Entonces, obligadla!
Beatty levantó una mano, en la que llevaba oculto el deflagrador.
-Hemos de regresar al cuartel. Además, esos fanáticos siempre tratan de suicidarse. Es la reacción familiar.
Montag apoyó una de sus manos en el codo de la mujer.
-Puede venir conmigo.
-No -contestó ella-. Gracias, de todos modos.
-Vamos a contar hasta diez -dijo Beatty-. Uno, Dos.
-Por favor -dijo Montag-.
-Márchese -replicó la mujer-. Tres. Cuatro.
-Vamos.
Montag tiró de la mujer.
-Quiero quedarme aquí -contestó ella con serenidad-.
-Cinco. Seis.
-Puedes dejar de contar -dijo ella-.
Abrió ligeramente los dedos de una mano; en la palma de la misma había un objeto delgado.
Una vulgar cerilla de cocina. Pàg 48
-¡No iréis a dejarla aquí! -protestó él-.
-No quiere salir.
-¡Entonces, obligadla!
Beatty levantó una mano, en la que llevaba oculto el deflagrador.
-Hemos de regresar al cuartel. Además, esos fanáticos siempre tratan de suicidarse. Es la reacción familiar.
Montag apoyó una de sus manos en el codo de la mujer.
-Puede venir conmigo.
-No -contestó ella-. Gracias, de todos modos.
-Vamos a contar hasta diez -dijo Beatty-. Uno, Dos.
-Por favor -dijo Montag-.
-Márchese -replicó la mujer-. Tres. Cuatro.
-Vamos.
Montag tiró de la mujer.
-Quiero quedarme aquí -contestó ella con serenidad-.
-Cinco. Seis.
-Puedes dejar de contar -dijo ella-.
Abrió ligeramente los dedos de una mano; en la palma de la misma había un objeto delgado.
Una vulgar cerilla de cocina. Pàg 48
Els personatges
Farenheit 451
és una novel·la iniciàtica on el protagonista inicia un canvi interior i
el lector l’acompanya amb tots els canvis emocionals i de sentiments que tenen
lloc dins seu, alhora que s’inicia un viatge, una aventura
pròpia dels clàssics homèrics, i igual
que l’Odisseu, que l’ Ulisses clàssic, Montag va trobant en el seu camí
Nausiques que l’acompanyen i l’ajuden a recórrer aquest viatge i sirenes que el
volen retenir: Montag reacciona en
tres moments de l’obra que són tres
punts de desencadenament que
corresponent a l’actitud de tres
personatges: Amb la Clarice, es
comença a preguntar coses, amb la vella que dóna la seva vida pels
llibres, comença a adonar-se que aquella societat que fa allò no pot ser bona,
i finalment Faber. L’aparició de
Faber com a contrapunt és el
desencadenant de la seva mobilització, de la seva lluita, i de la seva fugida.
És el que finalment fa declarar-se a Montag clarament, que per fi es plantegi
que tota la seva vida li han dit el que cal fer, fins i tot el mateix Faber
que, com una mosca collonera, li parla a cau d’orella, i que mai ha tingut
opció de pensar per si mateix.
I finalment la sirena: El
capità es converteix en el seu antagonista, que pel contrari vol aturar
aquests personatges catalitzadors, primer vol mantenir a Montag en d’ignorància,
després davant del seu fracàs vol fer creure a Montag que el món és més feliç
sense saber. Però, pel contrari, igual que amb l’Odisseu les sirenes, el capità
no l’atura, sinó que li dóna més arguments, fins i tot quan es deixa matar... “volia
morir”. Un home que ha demostrat, com el
Mustafà d’ Un mundo feliz, que coneix la cultura, coneix la literatura,
però que assumeix el seu rol de repressor, perquè el món no ha de saber, la
gent serà més feliç sense saber, però ell sap, i mentre Mustafà de Huxley ho
aprofita en el seu favor, el capità és infeliç i desitja morir.
La fugida, un nou element del
virtuosisme literari
L’escena de fugida al riu torna a ser un exemple del preciosisme literari de Ray Bradbury, on només amb
l’enumeració d’uns números mentre descriu una petita escena, ens centra en la
fugida i la persecució amb un estil contundent, gairebé fílmic, on l’acció és
rapida i trepidant només amb aquest recurs literari de l’enumeració, que ens
manté en vil fins al darrer moment: fins i tot al mateix protagonista que no pot
deixar d’enumerar i mirar les finestres
esperant veure els seus perseguidors, i
nosaltres amb ell, esperant que el protagonista sigui descobert, que s’obrin
totes les portes, i que surtin tots els caps,
com si nosaltres mateixos estiguéssim plantats davant aquelles pantalles
de tv, aquell gran germà que pocs anys abans Orwell ens feia palès amb el seu
extraordinari 1984, que el persegueixen:
“Veinte millones de Montag corriendo, muy pronto,
si las cámaras le enfocaban. Veinte millones de Montag corriendo, corriendo
como un personaje de película cómica, policías, ladrones, perseguidores y
perseguidos, cazadores y cazados, tal como lo había visto un millar de veces.
Tras de él, ahora, veinte millones de silenciosos Sabuesos atravesaban los
salones, de la pared derecha a la central; luego a la izquierda, desaparecían.
Montag se metió su radio auricular en una oreja. —La policía sugiere a toda la
población del sector Terrace que haga lo siguiente: en todas las casas de todas
las calles, todo el mundo debe abrir la puerta delantera o trasera o mirar por
una ventana. El fugitivo no podrá escapar si, durante el minuto siguiente, todo
el Mundo mira desde el exterior de su casa. ¡Preparados! ¡Claro! ¿Por qué no lo
habían hecho antes? ¿Por qué, en todos los años, no habían intentado aquel
juego? ¡Todos arriba, todos afuera! ¡No podía pasar inadvertido! ¡El único
hombre que corría solitario por la ciudad, el único hombre que ponía sus
piernas a prueba! —¡A la cuenta de diez! ¡Uno! ¡Dos! Montag sintió que la
ciudad se levantaba. —¡Tres! Montag sintió que la ciudad se dirigía hacia sus
millares de puertas. ¡Aprisa! ¡Una pierna, la otra! —¡Cuatro! La gente
atravesaba sus recibidores. —¡Cinco! Montag sintió todas las manos en los pomos
de las puertas. El olor del río era fresco y semejante a una lluvia sólida. La
garganta de Montag ardía y sus ojos estaban resecos por el viento que producía
el correr. Chilló como si el grito pudiera impulsarle adelante, hacerle recorrer
el último centenar de metros. —¡Seis, siete, ocho! Los pomos giraron en cinco
millares de puertas. —¡Nueve! Montag se alejó de la última fila de casas, por
una pendiente que conducía a la negra y móvil superficie del río. —¡Diez! Las
puertas se abrieron. Montag vio en su imaginación a miles y miles de rostros
escrutando los patios, las calles, el cielo, rostros ocultos por cortinas,
rostros descoloridos, atemorizados por la oscuridad, como animales grisáceos
que miran desde cavernas eléctricas, rostros con ojos grises e incoloros,
lenguas grises y pensamientos grises. Pero había llegado al río.” pàg 149
Així Barbury ens torna a mostrar un element
literari clàssic, l’enumeració, senzill però usat amb contundència i que ens fa
vibrar amb el protagonista.
Les fonts de Ray Bradbury i Fahrenheit 451
Un món
feliç Adoulx
Husley 1932 i 1984 escrita per
George Orwell al 1947 son dos clars referents per Bradbury en escriure aquesta
novel·la. La idea del món feliç on ningú pensa, però tot hom gaudeix per
igual, a través de la cultura
audiovisual de masses que globalitza el
pensament i trenca la individualitat és un dels arguments centrals tant d’ Un món Feliç com de 1984.
Així podem dir que tres escriptors de la primera meitat del s XX ja
varen predir l’evolució de les nostres
societats capitalistes amb prou
exactitud, i l’evolució que preconitzen ens fan palès que anem per aquest camí
i és esfereïdor. La clarividència social, especialment de Huxley que escriu Un món feliç l’any 1932, dona una
credibilitat a aquests autors que ens hauria de fer reflexionar.
Estem condemnats a repetir sempre els
nostres errors?
Bradbury
ens obre doncs amb Farenhait 431 els ulls d’immobilisme, al tancament cultural i social i ens avisa ja fa més de 50 anys de com els governs saben aprofitar els mitjans de
comunicació de masses i la tele escombraries per amagar-nos en la nostra pròpia
inconsciència les injustícies més terribles
socials i culturals de tot un país. Estem condemnats com l’au fènix a cremar-nos
contínuament en els nostres errors i repetir cíclicament l’horror i la
destrucció? Molts historiadors ens dirien que Sí!. Bradbury però no vol acabar la seva novel·la sense trencar una
llança en favor de l’home:
Faber i després Granger son dos personatges que ens obren
la porta al coneixement de la mateixa
humanitat, com eina per enfrontar el futur, i acabar obtenint una societat
millor, això si, cap dels dos pensa que sigui ni en aquesta generació ni en moltes posteriors, portem
masses mil·lennis repetint els mateixos errors. L’au fènix de la societat que
repeteix un altre cop els mateixos error,
s’incinera i torna a renéixer, però amb el temps recordarà més i potser cometrà
menys errors i caldrà viure menys els horrors de la incineració.
“[…] cuando tuviésemos todos los libros que
necesitásemos, aún insistiríamos en encontrar el precipicio más alto para
lanzarnos al vacío. Pero necesitamos un respirador. Necesitamos conocimientos.
Y tal vez dentro de un millar de años, podríamos encontrar barrancos más
pequeños desde los que saltar. Los libros están para recordarnos lo tontos y
estúpidos que somos. Son la guardia pretoriana de César, susurrando mientras
tiene lugar el desfile por la avenida: «Recuerda, César, eres mortal.» “pàg97
“Granger miró la hoguera. —Fénix. —¿Qué? —Hubo un pajarraco llamado Fénix, mucho antes de
Cristo. Cada pocos siglos encendía una hoguera y se quemaba en ella. Debía de
ser primo hermano del Hombre. Pero, cada vez que se quemaba, resurgía de las
cenizas, conseguía renacer. Y parece que nosotros hacemos lo mismo, una y otra
vez, pero tenemos algo que el Fénix no tenía. Sabemos la maldita estupidez que
acabamos de cometer. Conocemos todas las tonterías que hemos cometido durante
un millar de años, y en tanto que recordemos esto y lo conservemos donde
podamos verlo, algún día dejaremos de levantar esas malditas piras funerarias y
a arrojarnos sobre ellas. Cada generación habrá más gente que recuerde. pàg 174
Bradbury ens presenta doncs, fa més de 60 anys, un món tecnològic que suposadament havia de
millorar l’accés a la cultura i igualar tots els estrats socials i que pel
contrari acaba aniquilant la cultura, el lliure pensament i el lliure arbitri.
No us recorda res? Les ciències per
sobre de les humanitats, la tecnologia multimèdia per sobre de la paraula, la globalització per sobre de la
individualitat, les relacions virtuals per sobre dels sentiments pels qui ens són propers. Un fotografia
del nostre futur o del nostre present?