El Plagi. Sílvia Romero
El plagi
Nihil metuere nisi turpem
famam, hiemem et aestatem iuxta pati, humi
Tingueu només por de la perversa fama, que l' hivern està massa prop de la primavera
La Guerra de Iugurta per Gai Sal·lusti Crisp
Començo la presentació amb aquesta breu
cita sobre la fama de Sal·lusti, i no és només perquè aquesta sigui una de les característiques literàries de la
Sílvia, que acostuma a compartir amb els seus lectors els seus referents literàries,
com Dowtoieski o Joan Sales, sinó perquè el tema principal de El plagi és la incerta glòria anomenada
fama:
“És per això perquè en senten la fugacitat vertiginosa, que cremen
d’aquesta set sense nom precís, amor, joventut, sang calenta i perfumada,
incerta glòria” (p. 680).
Joan Sales, Incerta Glòria
“I tornava a l’inici, resistint-se a acceptar, el seu
moment de glòria, d’incerta glòria havia mort gairebé al mateix temps que havia
nascut” [...]pàg 264 El Plagi
El plagi de Sílvia Romero ens parla de la fama, però també de les seves
perverses conseqüències. La Sílvia explora en aquesta novel·la fins a on et pot
portar la perversitat humana per poder tenir un trosset de fama.
“
L'única cosa positiva és la veu. I el físic; reconec que és un maduret
interessant[...]Però sobretot, el millor d’ell, és que fa anys que es mou per
aquest món i pot ser la catapulta que necessito per situar-te [pàgina 20]
La gairebé mitja dotzena de novel·les que ja porta
a l'esquena la Sílvia, ha servit per consolidar un estil narratiu eficaç, entre
el thriller i la novel·la psicològica, caracteritzada per un ritme vertiginós
de frases curtes, descripcions clares i someres, però molt ben caracteritzades
i diàlegs abundants, els seus diàlegs són definitoris de l’estil d’aquesta
autora, on les accions són interrompudes per moments més profunds i psicològics
de reflexió dels personatges retardant els desenllaços i augmentant
l'expectativa del lector.
L’autora aconsegueix acomplir amb les teves expectatives, ens converteix amb un lector interactiu amb el qual juga a endevinar els esdeveniments i la raó darrera les accions de cada personatge que els porta per actuar com actua. Ens introdueix en un món poc conegut dels exiliats a Mèxic durant la Guerra Civil i la postguerra, molt ben delimitat històricament però sense que en cap moment la trama es vegi embromada per la documentació, i una altra línia narrativa actual, entrellaçada a través dels pensaments i desitjos de les dues protagonistes dues dones allunyades en el temps, però molt properes en el que esperen de la vida.
L’autora aconsegueix acomplir amb les teves expectatives, ens converteix amb un lector interactiu amb el qual juga a endevinar els esdeveniments i la raó darrera les accions de cada personatge que els porta per actuar com actua. Ens introdueix en un món poc conegut dels exiliats a Mèxic durant la Guerra Civil i la postguerra, molt ben delimitat històricament però sense que en cap moment la trama es vegi embromada per la documentació, i una altra línia narrativa actual, entrellaçada a través dels pensaments i desitjos de les dues protagonistes dues dones allunyades en el temps, però molt properes en el que esperen de la vida.
És potser la seva novel·la més rotunda, més plena
de personatges plens i rodons, amb una
humanitat plena, dins les seves enveges, rancúnies, gelosies, ambicions,
violència física i psicològica sense mesura, personatges amb un sabor agredolç
amb els quals en podem identificar en molts moments, mentre que en altres ens
poden semblar odiosos, i al final, saber que no som tan diferents és el que
acaba colpint-nos més de la història. És una història dura, sense concessions,
que ens fa repensar a nosaltres mateixos i a tots els que ens envolten, on la
societat que els determina no justifica en cap moment la seva amoralitat, el
seu desig de venjança o la seva violència
extrema.
Però també podem veure les característiques
pròpies de la seva obra des del començament com les descripcions severes o
acurades, que ens porten al Hall del Hotel
regina només amb una lleu descripció de la
seva marquesina modernista, o el seu acurat ús de la paraula, amb substantius i
adjectius ja característics de la seva literatura com joguinejar, badall de la porta, abellia.
L’estructura narrativa és madura, on es barreja la
primera persona dels pensaments, amb l’acció narrativa i l’estil de dietari
d’una forma estructurada i equilibrada, que ens parla de literatura fins a les
seves últimes conseqüències, doncs és la literatura el que uneix a les dues
protagonistes, més enllà de les seves històries personals. Perquè la Sílvia
aprofita la narració per parlar a través de la literatura, del fet d’escriure
en si mateix, de l’edició, dels interessos, d'on està el límit entre el qual
literàriament és bo, i el que és comercial, de com els hàbits de lectura a casa
nostra són ben minsos, o com el lloc de
la dona a la literatura encara té molt camí per obrir, ect. Perquè la Sílvia tracta de persones, i de
sentiments a totes les seves obres, però el seu livemotive
que surà arreu és sempre la Literatura en majúscules:
“ Un llibre? Em regalaràs un
llibre?-va exclamar emocionada--. Mai m’han fet un regal tant especial. Mai no he tingut un llibre meu.”
